Era un dijous qualsevol, mentre prenia un caputxino i escrivia en una llibreta. Els finestrals oberts al fred i al port del meu barri. Vivia perquè escrivia i tot semblava anar rodat. Sí. Era dijous quan entrà una persona qualsevol i demanà una barra de pa.
Quan escric no sóc massa conscient de res del que m’envolta, escriure m’aïlla i em fa viure.
Qui entrà va ser una persona efímera, un dijous qualsevol. No era una persona de les que passen sense tocar-te, no. Demanà una barra de pa, entrant al drap, exhibint la seva misèria, amb el cap cot i amb vergonya. No volia una barra bona, ja li anava bé una de dura. Li’n van donar i marxà sense molestar, capcot, mantenint en silenci el seu idioma indesxifrable d’un país llunyà.
Quan escric, els matins, al bar o al forn de davant el port, m’aïllo
fins que algú o alguna cosa talla el fil.
fins que algú o alguna cosa talla el fil.
I passa. Entren i surten persones qualsevol que demanen coses al taulell, però el fil no es talla, només és una cadència subtil, rutinària. Però un dijous qualsevol, mentre escric, entra algú a qui no puc entendre i tot es desfà. Parla d’una vida llunyana que deixà, com la resta. Parla de travessar fronteres. No l’entenc però parla de fugir, de buscar aixopluc. És dijous, no es vol resguardar de la pluja sinó de la mort.
Escric.
El fil no em deixa anar més enllà.
J. M. Vidal-Illanes © 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada