Naufragi amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins a arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un pla horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentrestant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta a terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyem ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2016 (work i progress)

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016