dissabte, de desembre 19, 2015

Distància, horitzó



Quan eres jove trucaves algú amb qui no volies parlar i ho feies perquè volies prendre distància. Una trucada telefònica era un certificat de llunyania, una certesa de contacte impossible. La telefonia fixa era un dogma metrològic. Trucaves, despenjaven, i constataves el lloc exacte d’on era qui rebia la telefonada. Atures, penses: avui no és així. Tampoc escrius a mà ni envies cartes.

Has de trucar algú amb qui no vols parlar, però no ho fas perquè necessites prendre distància. Tothom està en moviment continu, hem perdut el sentit d’allò que és estàtic. No truques algú amb qui no vols parlar, perquè no tens la seguretat de quina frontera et separa d’aquella persona. Ara la distància és no poder sortir sense quedar, esperant trobar-te sense buscar.

Atures, penses, llegeixes les darreres paraules. Mires el rellotge i sona el telèfon. És la persona que esperes, amb qui sortiràs al concert. Penses en un contratemps. El sentit de distància s’apaga. Estàs escrivint per fer temps, i mentre tecleges la persona que es torbava et truca per dir-te que està arribant, que baixis i et recull, que feu tard. Quan eres jove una trucada era un horitzó en la distància.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

diumenge, d’octubre 04, 2015

Microfragments (1)

Fa temps que has abandonat les necessitats supèrflues perquè necessites cobrir-ne d’altres més subtils. Amb tot, tu fa molt de temps que no voles, només arrossegues les sabates per un cementeri vital –quina contradicció– d’efímers grans de sorra escombrats pel vent. Avui ja no treballes amb una màquina d’escriure, ni deixes caure suaument els papers que llences a la paperera, en un altre vol subtil. El pànic ja no el sents davant un full en blanc, sinó davant una pantalla buida.

J. M. Vidal-Illanes © 2015 (Fragment d'El Vol Subtil)

dimarts, de maig 19, 2015

Has tornat a escoltar aquella cançó




Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

dimarts, de març 17, 2015

La meva tria: Ponç Pons (Alaior -Menorca- 1956)

Pedres cremades

 


El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.

Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.

Wang Wei



Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.

Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.

Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.

Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.

Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.

Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.

Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.

Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.

Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.

Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.

Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.

En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!

Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.

Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.

País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.

Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.

Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.

Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.

Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.

Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.

Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

#jollegeixo #diadelapoesiacatalanaainternet






dimarts, de març 10, 2015

Arrabassant espines



Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.

dilluns, de febrer 23, 2015

Buscant un lloc


Volies pujar una muntanya, trobar un amic per jugar. Pujares només una escala i aquell dia caigueres dins un mar de núvols. La infantesa té sentit si pots guardar els records com tresors lluminosos que s'aixequen amb aparença de far. Llavors t'estàs fent gran, però sense perdre la innocència, deixant enrere la ingenuïtat. El poder dels núvols és infinit: el Vol subtil ja és gairebé una realitat. Ben aviat el tindrem a les mans...

Una mica de paciència i volarem part damunt la rasant de l'infinit.

dilluns, de febrer 09, 2015

Silenci...


Sempre he vist el silenci de color blanc. La neu quan cau és silenci, les parets emblanquinades de la meva terra també ho són. El silenci és ulls tancats i fred. Amb la calor el silenci es dispersa i amb el fred se solidifica. A la nostra vida hi ha molt soroll: el rellotge que no atura, els deures pendents, els deutes que no reclamem, i els que ens hi reclamen. El soroll és corrent-consciencia i fa volar les palmeres salvatges; el silenci és respiració i presència, lentitud imperceptible, gairebé immobilitat. La fotografia no sempre és silenci, hi ha moments en què l’hem de reclamar, o exigir amb educació. El carrer buit a l’hivern és silenci, les passes xafogoses de l’estiu que busquen una cervesa per trobar el camí, són sinuoses, com el soroll. Per això, prefereixo el fred, la neu, la solitud dels recons abandonats, tancats, recollits; l’aire de les biblioteques. Els meus somnis descansen entre silenci, la meva obra dorm entre llibres que només parlen en veu baixa quan els agafes dolçament amb les dues mans. Aquest carrer de Binibèquer, del Poble de pescadors, és com una biblioteca i cada finestra és com un llibre que hostatja mil històries. Per això, aquí també es demana «Silenci, si us plau».

J. M. Vidal-Illanes © 2015

dimarts, de gener 13, 2015

Je suis...



Per descomptat que jo sóc Charlie Hebdo, però també m'hi sento en la pell de totes les víctimes innocents de la irracionalitat, del fanatisme, de la barbàrie. Jo sóc també els milers de persones que moren sense saber els motius, perquè altres volen jugar a ser Déu i imposen la seva llei. Sóc els torturats, els que pateixen fam, viuen catàstrofes, suren en un mar d'infàmia.

Je suis Charlie Hebdo, perquè representa la llibertat i la tolerància sense límits. La democràcia està dotada de mecanismes legals per a defensar-se de les ofenses, però la violència mai no es troba justificada, i molt menys en nom de les idees. No crec en la censura, ni crec que ni els terroristes ni els Estats hagin d'imposar el discurs de la por. Si hi ha por, la llibertat és només una paraula buida.

Je suis Charlie Hebdo, per això no vull injustícies al meu país, no vull lleis que vulneren els drets fonamentals, no vull mordasses. Vull recuperar la il·lusió amb què vaig viure la mort del dictador i la transició. És lamentable que molts anys després hagi de tornar a clamar per la llibertat, pel respecte a la llibertat d'expressió, de pensament, de debat.

Seguiré sent un il·lús, m'agrada sentir-me net.