dilluns, de desembre 01, 2014

Un dimarts diferent

Comença la setmana amb un dilluns que s'interposa davant la imminent presentació de la novel·la "Júlia i la xarxa" a Barcelona. Fins ara les presentacions i tertúlies a casa eren manejables, senzilles, tot sota control. Barcelona, però, es presenta com una maroma sense xarxa (potser només podré utilitzar la que em presti Júlia), les incerteses són moltes i m'agradaria poder compartir una estona amb amics i coneguts, a més d'arribar a persones que puguin venir per l'interès d'una novetat literària. Per sort una altra xarxa (d'alta seguretat) la posarà Maria Nunes, una presentadora que representa un luxe per un autor procedent de la tradició del relat, que mostrarà a l'aparador la seva primera novel·la.

Aquí tinc unes ratlles per convèncer els lletraferits que no coneixen l'obra, però que potser es podrien sorprendre del contingut i de la forma utilitzats en aquesta novel·la breu. Barcelona ofereix moltes oportunitats culturals i "Júlia i la xarxa" serà un lleu cant de sirena que emanarà des de l'Espai Mallorca aquest dimarts capvespre (2 de desembre,19.30 hores).

L'obra desplega una trama dramàtica al voltant de la desaparició per traspàs de la filla i el marit de la protagonista i narradora. La història principal se centra en un argument de descoberta i superació: res havia estat en la vida de Victòria com ella havia imaginat, i de l'estructura troncal de la narració principal es desenrotllen nombroses trames secundàries que conviden a la reflexió

Els comentaris realitzats en premsa sobre l'obra, destaquen la prosa elaborada (al llindar d'una narrativa amb veu poètica, per a alguns “Austeriana”), l'exercici de meta-literatura de dotar de veu narrativa a la protagonista real que és qui escriu la novel·la, i el tractament de temes d'actualitat des d'una perspectiva diferent, especialment el que passa amb la nostra presència a les xarxes socials quan marxem.

Efectivament, la protagonista absent és precisament Júlia, sobre qui giren alguns dels debats oberts i la investigació i descoberta de sa Mare (Victòria), a les dues protagonistes els envolta un univers entrellaçat d'altres personatges, que permet el desplegament de la novel·la: Salvador (marit de Victòria i pare de Júlia), Cristina (amiga de Júlia), Gerard (xicot de Júlia), Carol, Alexandre, Martí...

Un comentari extret de la crítica:

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

Us espero a la trobada amb Júlia i l'Espai Mallorca.


dimarts, de novembre 11, 2014

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.


dimarts, de novembre 04, 2014

Compartim contacte i paraules

La presentació d’una novel·la és un esdeveniment especial on autor i lectors poden coincidir en un espai reduït, on poden mirar-se a la cara, sentir la proximitat, parlar-ne, desllorigar interrogants. Els autors poden aprendre de les preguntes dels lectors, també poden sorprendre’s amb les apreciacions dels presentadors. En el cas de Júlia i la xarxa les dues presentacions inicials de la novel·la han estat petits regals per l’autor i pels impulsors de l’obra, i com no, per l’editorial (Punto Rojo).

Les fotos són testimoni d'uns moments irrepetibles, d'uns instants de gran satisfacció i recompensa. Seguirem amb les presentacions, però les primeres sempre són les més entranyables.





dimarts, de setembre 30, 2014

El BookTrailer de "Júlia i la xarxa"



Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

dilluns, de setembre 08, 2014

Dilluns

Torna a ser dilluns. Avui has vist un altre pic aquella veïna estrangera que esmorzava elegant a la terrassa de casa. Primera línia, la platja, l’aire humit, el vestit negre, el suc de taronja, el soroll de la bicicleta, els cabells llargs i rossos. Intentes imaginar la professió d’aquesta senyora de mitjana edat que cobreix de mantega les torrades com qui completa una obra d’art, lentament i amb un moviment despreocupat, però et ve al cap una pel·lícula de Bergman. Si et tombes cap a la sorra de la freda platja, la imatge es capgira i apareix Tasio, jugant amb la mort de Venècia. Bergman i Visconti agafen del braç la senyora que abandona la confitura sobre la taula i desapareix darrere el finestral de vidre i acer inoxidable. Després arriben el silenci i les cambreres que ordenen cadires als bars més matiners del passeig.

Voldries aturar a comprar la premsa, però el quiosc sempre està tancat a aquesta hora. La senyora mai no llegeix els diaris, només escolta Stravinsky mentre s’ajusta les ulleres de sol de pasta acolorida. Les gavines busquen roïssos entre les ondulacions de la sorra, i les barques deixen solcs efímers d’escuma freda. El sol comença a pintar de calidesa el cantó de llevant i la dona torna per assaborir al màxim el cafè, dreta, mirant la línia de la fi del món. El dilluns marca una ruta d’esperança quan penses que aquesta setmana serà millor que l’anterior. Amb sort el teu sentit de supervivència et regala el plaer d’un senzill esmorzar a la terrassa de casa, que no mira cap a la platja, que és en realitat un petit balcó, tu no duràs un vestit negre ni estaràs acompanyat per Bergman ni Rosselini —Ingrid i Isabela—, però llegiràs els diaris del veïnat i observaràs com perden lluentor les faroles de la plaça.

J. M. Vidal-Illanes © 2014


dilluns, d’agost 11, 2014

"Júlia i la xarxa": quan la normalitat s’obre en canal

--> Els cànons literaris clàssics diuen que una novel·la ha de desenvolupar un guió on l’eix central és l’alteració d’una “normalitat” i on l’objectiu de l’escriptor és restablir aquest ordre alterat. Quan en una narració se succeeixen dues desaparicions encadenades dins un univers petit, el restabliment de l’ordre alterat es converteix en un exercici molt arriscat: el repte de l’escriptor esdevé una escalada d’alçària considerable i la possibilitat de “punxar” és molt elevada.

Aquest risc és el que corria l’autor de la novel·la Júlia i la xarxa, el menorquí J. M. Vidal-Illanes, en obrir en canal una història dolça que es converteix en una dolorosa experiència de superació. Res de nou, tot molt comú, però utilitzant una prosa encisant i un ritme narratiu que incorpora un encertat recurs del flashback i un treballat factor sorpresa-gir que desplega lentament el quadre narratiu. De sobte, al final, totes les peces del puzle encaixen i en veure que les pàgines s’acaben, voldries més.

De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor.

C. Tomàs - © 2014

 




Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

dilluns, de juny 02, 2014

No despengis el telèfon, ni miris el calendari

Un dia et lleves i mires el calendari fixament des de la taula de la cuina, amb el cafè a la mà i les cames estirades; i ho fas amb el cap inclinat uns quinze graus, com quan Clint Eastwood calculava la dimensió de la tragèdia consegüent en Sense perdó. Han passat molts dies des de la darrera vegada que hi vas fer una anotació. El temps és només una idea vaga, el calendari és acció. En un acte de coherència amb l’afirmació anterior, podries aixecar-te i abandonar la torrada plena de mantega fusa i melmelada de gerds. En un acte d’heroïcitat i amb els dits greixosos, giraries full i molts problemes desapareixerien; la qüestió és decidir si en fer el canvi hi deixes al descobert el mes de juliol, o millor retrocedeixes uns mesos fins al sobri febrer i tornes al fred. Penses que el calendari és una màquina del temps i permets que la imaginació voli i s’aparelli amb un gorrió que passa arran de finestra.

Les torrades marquen un absolut relatiu, comparades amb el temps són peces efímeres. Voldries allargar la durada d'aquest plaer sibarític, però si deixes que els minuts et facin escac, la torrada haurà perdut l’escalfor inicial i et semblarà anodina. Al cafè li passa el mateix. Quan mires per la finestra i veus com s’allunya la imaginació, saps que estàs entrant en un túnel improductiu amb grises parets de formigó i espais impenetrables. El calendari mai juga un paper secundari: si aquell matí en què et lleves somnolent i el mires fixament projectes la visual fins al dia que vares néixer, pots arribar a determinacions depriments o a sensacions que anotaràs per recordar-les en la pròxima visita a la psiquiatra. Sentir és un fenomen estrany en un ésser tan racional com ets tu. Sona un telèfon i treus la conclusió que no t’incumbeix, ho justifiques pensant que és el del veí, tot i que saps que no és cert. Amb el telèfon et passa com amb el calendari, penses que són missatgers de males notícies o de compromisos que no vols acceptar. Recordes aquell company de feina que quan sonava el telèfon s’aixecava i marxava per no haver-lo d’agafar: tu també penses que el fet de despenjar l’auricular et compromet, t’obliga a coses.

Un dia et lleves i passes per davant del calendari, però no el mires. Mentre prepares cafè, sona el telèfon i no l’agafes. El carter truca dos cops i et quedes aturat davant el mirall del bany. Necessites afaitar-te, però això implica prendre una decisió. Clint Eastwood no s’afaitava, tampoc no prenia aquesta decisió, a més necessitava encendre els mistos amb la cara. A les pel·lícules de l’oest els pobles abandonats amaguen sorpreses. La dutxa no funciona perquè necessita que algú l’arregli, això et condueix, com a mínim, a una trucada telefònica. Avui has embolicat el telèfon amb els fulls del calendari i l’has baixat al carrer. Davant la primera paperera que has trobat t’has aturat i has fet una reverència imperceptible. En silenci has dipositat el paquet i has començat a caminar sense saber quan aturaràs, feia temps que no prenies una decisió ni que fos per trobar el camí de deixar de prendre’n una altra.

J. M. Vidal-Illanes © 2014


dilluns, de maig 05, 2014

Viure al límit

Quan era estudiant compartia pis amb un individu que vivia al límit: mai es llevava abans de la una. Deia que tenia por a les sortides de sol perquè li recordaven que la nit s’havia acabat; per això, habitualment, arribava a casa poc abans de les sis de la matinada. Sempre em vaig demanar si tenia algun parentiu genètic amb els vampirs de sèrie B. Ell escrivia novel·la policíaca i jo bevia ginebra. Ell preferia el whisky i jo el look sinistre. Quan no sortia de nit ens delectava amb el magnífic so d’una màquina d’escriure portàtil. Aquells dies adormir-se es convertia en un combat contra les hores: primer comptava els clic-clic de les tecles colpejant sobre el paper com si fossin ovelles; passada la primera hora anava a fer una cervesa a la cuina; i quan intuïa que allò aniria per llarg, agafava la gavardina i fugia eixample avall cap al Raval. Allò sí que era ballar amb la frontera de la desesperació.

L’altre dia em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut que també escriu i beu cafè. Mentre jo em menjava un rubiol de cabell d’àngel ell em comentava que sempre es dutxa abans i després d’escriure. Abans, perquè quan l’aigua de la carxofa li colpeja el cap, li venen idees a manta per desenvolupar; després, perquè quan ha escrit tot allò que la inspiració aquàtica li ha regalat, necessita desprendre’s de l’olor de drama. No sé quina olor és aquesta, però ara recordo que el vell company de pis d’estudiants també es dutxava durant hores quan es llevava a la una. Com ja he dit, vivia al límit, ell mai dinava abans de les quatre de la tarda i en acabat, jugava a billar i fumava una pipa: tot un aventurer que admirava secretament l’obra d’Auden.

Viure al límit té molts riscos. Quan sento que m’aproximo a un abisme vital, contracto un camió de mudances i abandono la màquina d’escriure. Ballar amb Uma Thurman també queda descartat. El perill més angoixant és pensar que puc quedar-me sense aigua calenta. Quan la caldera era de butà sempre passava que s’acabava la botella mentre estava ple de sabó. El perill de sortir descalç amb les restes de gel de bany lliscant per les cames a canviar la bombona, desafiava el teorema central del límit. Si sobrevivia a la proesa, demanava una pizza i em posava a escriure un relat gòtic. Així, la vida avança i jo segueixo encisat a la recerca del moment decisiu: trobar l’instant abans del límit i convidar-lo a una partida d’escacs. Em sentiria com Antonius Block, el cavaller més fascinant del cinema: Bergman sabia fer-nos viure el límit mentre discretament ens ensenyava a observar i a escriure.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, d’abril 21, 2014

Les hores de ciment

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys.

Vius de cançons solitàries. El mar es mou al fons, però no el veus perquè no tens força per aixecar-te. Quan perds l’autoestima no saps quin temps passarà fins que no la recuperis. Només has de tornar a desfer les passes dels dies perduts i en qualsevol atzucac t’hi restarà esperant, entre les escombraries dels fracassos desordenats. Un jugador de daus li farà companyia en silenci i amb mirada temorosa.

L’autoestima va reaparèixer el dia que Agapito va entrar al bar amb aquell aspecte d’astronauta de perruqueria, llavors vas saber que havies d’immortalitzar-lo encaixant el seu cos dins un cove. Aquell mateix dia vares descobrir que les rodes dels camions són enormes.

Avui el llibre pesa massa a sobre de la tauleta del llit. No saps que fer perquè et trobes immobilitzat. El llit te’l presta un hospital. El cafè no treu fum, és descafeïnat i amb llet, dues coses que odies profundament. La música segueix sense sonar.

Res es mou, tot roman quiet. Vols temps però no saps com aturar el rellotge. Pots programar el despertador perquè et desperti abans, però la immobilitat no desapareix. Passaran les setmanes i sortiràs, et trobaràs amb la vida i et fumaràs una cigarreta compartida. La miraràs a la cara i li demanaràs una propina. Ella et dirà que tot és inútil, però et deixarà a la parada de l’autobús que condueix a l’endemà.

I així arriba el dia en què et lleves i no saps que fer. Mires els diaris i deixes que soni la música de l’esmolador. Llegeixes la televisió i balles el silenci. A sol post prepares el sopar lentament mentre prens una cervesa negra, tan fosca com el dia que t’ha sepultat amb hores de ciment.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

dilluns, d’abril 07, 2014

Contenidors cerquen brúixoles

La desesperació pot conduir-te al fons d’un contenidor, amb els objectes que els altres han decidit que no tenen cap utilitat. Surts al carrer, mires les cues dels menjadors comunitaris, de les oficines de desocupació, de les ONG caritatives; tornes a casa i agafes un diari, és dotze de febrer i el titular t’escup a la cara dient que un home mor en quedar presoner en la boca d’un contenidor de paper. Et rentes les mans i mires per la finestra: tornes al diari i li’n dónes la volta. La fotografia està tenyida de tristor i renuncies a prendre el cafè que acabes de preparar-te.

Escrius això en aquest blog perquè és un fet real. Quan els relats que presentes a l’editor estan plens d’escenes com aquesta et diu que no pot arriscar els seus diners amb realitats que ningú no vol llegir. La vida ja és prou incòmoda, per això em recomana que escrigui llibres d’autoajuda o brúixoles i somriures o coses que passen a tres metres sobre el cel. Penso que el millor lloc per allò què escric és el fons d’un contenidor, però em ve al cap la notícia del diari i el carrer Xile, i un cub blau amb un cos penjant.

És possible que la mort no fos casual, que algú pretenia desfer-se del cos i va decidir barrejar-lo amb diaris i revistes velles, amb embalatges de cartó i restes de capses de cereals. Mai no ho sabrem, però hi ha dies en què l’autoestima de moltes persones es perd en el trajecte que hi ha entre la il·lusió i el fracàs. Ahir em varen demanar això: «si haguessis conegut Hitler quan tenia 5 anys, sabent que de gran faria tot el que va fer, i en un moment et donen un revòlver i et diuen que facis el que creguis millor, el mataries?» No vaig saber que respondre fins passats uns minuts, i la resposta va ser «no». No som déus ni podem atribuir-nos el paper de jutjar la història, ni tan sols de canviar-ne el curs. Imagino que aquesta resposta permet treure moltes conclusions sobre els meus problemes mentals, però de moment he renunciat a convertir-me en un assassí. Per això escric realitats, uns dies les històries són optimistes, uns altres són pessimistes, però estan pensades per acaronar cicatrius.

Els dies es fan més llargs quan no llegeixes. La desesperació et pot conduir a una sèrie de televisió, que és com un contenidor de variables. Malcom Lowry va caure en un contenidor d’alcohol i per això va poder escriure Sota el Volcà. John Huston, que va caure en una mena d’arc de sant Martí, va ser boxejador, periodista, novel·lista, militar, criador de cavalls, caçador, pintor i col·leccionista d'art; amb el temps que li va sobrar va ser també director de cinema, per això l'any 1984 va dur a la pantalla l’obra de Lowry que va passar pel món sense massa glòria. Fins i tot les obres d’art literàries poden ser rebutjades reiteradament pels editors i convertir-se en una pel·lícula mediocre. Mentrestant, quan veig un contenidor de paper canvio de vorera, no vull trobar-me de cara amb la desesperació, especialment si du morta unes hores.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de març 24, 2014

Avui tampoc no et llegirà ningú (no ets un vídeo de YouTube)

S’ha de tenir molta força mental per escriure coses que saps que gairebé ningú no llegirà. Deixes que els dits teclegin mentre saps que no pots beure aquest whisky de setze anys: escriure i beure alhora és un privilegi reservat a fenòmens de la naturalesa que no conec. No cal ser un superdotat per comprendre que estem saturats d’informació i que segueix essent molt més efectiu un anunci que un discurs, i un vídeo a YouTube que un article a un diari o un post a un blog. No és que els anuncis no tinguin discurs, ni que els discursos o els articles no siguin interessants (malgrat que ara esteu llegint una excepció a l’afirmació anterior), el problema (o l’excusa) és el temps que no tenim perquè les coses no importants passen sempre per sobre de qualsevol altra prioritat (es pot saber que fas perdent el temps?).

Tenia un company de facultat que mai duia rellotge perquè d’aquesta forma no era conscient del temps que perdia (qui no ha tingut un amic que pensava com un geni). Jo tampoc no duc rellotge, però segueixo meravellat davant l’èxit dels vídeos virals que en vint-i-quatre hores arriben a superar el milió de visionats. Per contra, sé d’articles magnífics publicats al diari que tot just llegeixen uns pocs milers de persones (o unes dotzenes) i no totes ho fan amb l’esment necessari ni amb una anàlisi o reflexió posterior: llegir un article i pensar després consumeix una ingent massa de temps.

Així doncs, perquè insistim a escriure coses banals? Senzillament, no tinc ni idea. Jo puc dir que escric com alternativa al suïcidi, i per ara no em va malament: segueixo viu. Un dia vaig escriure que no recordava massa bé el dia en què vaig conèixer la meva mare, i he viscut amb normalitat aquesta mancança emocional. Hi ha coses que sempre han estat devora nostre: com ara la desgràcia de voler ser un perfeccionista que comet unes tres mil dues-centes cinc errades diàries (mai no les he comptat en detall); o la necessitat d’omplir papers amb criptografies que et condueixen al pou de la invisibilitat.

I tornant al començament, a mi el que em passa és que m’assec en un bar, especialment en un bar fosc i no gaire nét de barriada decrèpita, i les històries comencen a passejar com en una desfilada de moda: amb el glamur de l’olor de cafè i conyac barat, i d’un terra fregat amb aigua bruta. Així és la vida i per això em veig en la necessitat d’escriure. El suïcidi pot esperar al dia en què em mori.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de març 17, 2014

Dia de la poesia catalana a Internet

Dia de cel clar, ple de llum. Avui, en obrir la persiana, m'ha esclatat el sol ixent a la cara i he volgut fer el primer cafè del dia a la petita terrassa de casa (que en realitat és un simple balcó), i ho he fet mentre deixava de banda els diaris i agafava un llibre de Bartomeu Fiol.

He obert el llibre a l'atzar i, amb la mirada somnolenta, les lletres m'han regalat una benvinguda diferent:

"No ens rentam les mans
ni aixecam paravents.
Tampoc encenem les pipes
(perquè no és hora de pau
ni prop fer-hi). Clar i llampant:
dejectam la plata emmirallada
-i és un comiat per sempre-
per tal de bastir un món
tu per tu, peça per peça.
Així, doncs, conseqüentment,
no escopim, de gairell, al mar;
no acalam, conformats, el front."

(De Calaloscans, 1966)

Bartomeu Fiol.

Bon dia de la poesia catalana a Internet! #jollegeixo #piulempoesia

Dia de la poesia catalana a internet: 17 de març



dilluns, de març 10, 2014

Mirades

Recordo que un cop vaig assistir a un taller literari amb un autor que en sabia un niu. També recordo haver anat a un altre taller on l’autor era diametralment oposat al primer i, igualment, era l’hòstia. En realitat, no és que tingui una memòria prodigiosa sinó que només he assistit a dos tallers en ma vida.

L’autor diametralment oposat pregonava que el que calia era pensar i escriure, gairebé automàticament, històries i més històries, fruit de la imaginació alimentada per la lectura obsessiva. L’autor que sabia un niu deia que el més important era la mirada i que també calia escriure cada dia. Arribats a aquest punt he de dir que els dos escriptors són boníssims i els seus consells impagables. Així doncs, què és el que separava les dues concepcions d’escriptura descrits? La resposta és senzilla: res.

Tots dos parlaven del mateix, de la forma de veure i alimentar la imaginació mitjançant la capacitat d’observació. Si vols ser un autor original, la distància respecte a la resta d’escriptors la marca la mirada i la interpretació que aconsegueixes fer amb aquesta mirada. Els precedents han de ser molts i s’han d’utilitzar per a no copiar-los. Observar mitjançant aproximacions i allunaments progressius de les realitats és l’únic camí. Els autors originals són aquells que darrere un fet quotidià descobreixen una història única i l’eleven a la categoria literària.

Un amic meu —col·laborador a ECLèCTIA—, va guanyar un premi literari amb una oda a la patata bullida; el mateix que es va avançar a “Her” quan va escriure allò de “De marvin de la pasa”. Siri adquiria categoria literària amb el simple gest d’un dit i un enamorament ocultat. La mirada, l’observació, i la capacitat d’obrir-se camí entre els àtoms de la realitat per descobrir la magnitud de l’originalitat. El pitjor que pot passar-li a un autor és contreure miopia creativa: passar masses hores pendents d’esdeveniments virtuals i d’aparells HiTec pot causar danys irreversibles en les mirades i castrar definitivament la capacitat creativa. Tot és qüestió de deixar-se contagiar pel vessant sensual de l’observació, és a dir: connectar amb la imaginació i progressar en la capacitat de descartar tot allò que no aporta res. Això darrer serviria per llençar a la paperera aquest post, malauradament no he estat capaç.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

dilluns, de febrer 24, 2014

Sobre guions de sèries absurdes

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desbaratades que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa. El resultat et condueix al món de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel o quelcom semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per cargolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb el full de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma del qual no pots recordar el nom, però del què vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «¿Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofèn t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i bla, bla, bla...».

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de febrer 10, 2014

Aquells canvis

Passes un dia per un carrer cèntric de la teva ciutat i de sobte descobreixes que alguna cosa no encaixa. És com quan obres el calaix de la tauleta de nit i et sembla que hi ha menys preservatius dels que se suposa que hauria d’haver: en aquest cas comences a pensar detingudament que és el que no va bé i et tems el pitjor, i en el cas del carrer de la teva ciutat només sents desconcert i la lleu sensació d’haver-te perdut alguna cosa.

Els canvis que experimentem en la vida són diferents. Vaig tenir una parella que em deia dia sí i dia també una frase que semblava una banderilla: «No canviïs mai», i me la deixava així, clavada a l’esquena mentre seguia fent les seves coses. Però canviem, ho sé, i normalment ho fem a pitjor.

¿Com detectes que una persona que viu amb tu està canviant? Normalment perquè comença a tancar els armaris que sempre deixava oberts, recull la roba que abans deixava per terra, el seu perfum no és aquell que vares regalar-li per Nadal. Si ets molt observador, ràpidament detectes la diferència, però és molt possible que no resolguis l’enigma fins que no t’atures a pensar detingudament sobre "què és allò que no encaixa".

Aquesta és la clau: passes per tercera o quarta vegada pel carrer cèntric de la teva ciutat i descobreixes per primer cop el canvi. A tots els efectes un canvi només es produeix quan el detectes no quan es produeix de veres en el temps; això, sovint, vol dir que habitualment no passes per l’indret a una hora en què acostumes a estar sobri.

Així, arriba el dia que prens consciència de què aquella enorme botiga de mobles que tant t’agradava s’ha convertit en un gimnàs. El nou propietari ha decidit mantenir els enormes finestrals existents i els suats clients del lloc evolucionen entre màquines com si es trobessin al mig d’un carrer futurista. Els aparadors són com a enormes pantalles de publicitat que exposen cossos atlètics i també altres que no ho són tant però que estan carregats de bones intencions.

De botiga de mobles a gimnàs, una gran metàfora dels temps que vivim: negocis que tanquen són substituïts per projectes de canvis, de metamorfosi. I la metàfora es converteix en una idea que sospitaves des de feia temps: per arribar al gimnàs cal passar abans per una enorme chaise longe amb respatller que es reclina. Així, al cap d’uns pocs mesos, després de transitar pel temple de l'esforç mentre segueixes pagant la quota del nou gimnàs, et trobes un bon dia aclofat al sofà (del que encara pagues els terminis) mirant per la tele esports que fan altres. Mobles i màquines d'esculpir cossos: aquells canvis s’emportaren la teva parella amb el perfum nou que va pagar un altre.

Des del sofà penses que avui tampoc no tens massa gana de sopar tot sol la pizza que no vares poder menjar ahir. A la tele, aquesta nit, fan Titànic.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


dilluns, de gener 27, 2014

Projectes (...a la barra d’un bar)

Fa uns anys sempre m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar. Projectava una ombra a terra i projectava plans de futur. De fet la carrera la vaig projectar cada matí des dels rebentats de rom que em prenia al bar de la facultat –o a l’inrevés, ja que sempre m’havien recomanat que em matriculés a Dret perquè podria estudiar a l’únic bar amb facultat del campus–, i així em va anar.

Passaré per alt un discurs que vaig fer com a delegat de facultat, tot dret damunt una taula del bar, i amb un cubalibre a la mà –encara no m’havia abonat als gintònics–, exclamant que el més important de la vida d’estudiant era beure; encara duc clavats a l’esquena restes arqueològics de les mirades penetrants dels professors que m’escoltaven atònits. He de dir que en aquell moment molta gent va començar a prendre’m seriosament, i això que no fumava ni duia gavardina.

Com deia, abans m’aproximava als projectes des de la barra d’un bar, ara que sóc molt més vell, ho faig des d’una taula, si pot ser, des d’una que estigui situada en un recó d’una terrassa. Sé que d’aquí a uns anys, quan sigui més vell encara, em confinaré a taules més discretes, situades al fons de tot, i al final, acabaré novament a la barra, però ja no projectaré res, ni tan sols el meu enterrament –i potser no faci ni ombra.

Els projectes des de la barra d’un bar són allargats i profunds, especialment si darrere la barra hi ha un mirall; quan era jove, el que em feia romandre a la barra prenent un cubata o un gintònic darrere un altre, era una cambrera que no em feia ni cas, i això que probablement m’estic referint a una època en què sí que duia gavardina i tenia la mirada perduda; llavors els projectes eren somnis i els somnis motors de fugida. Però mai em va mancar la barra d’un bar.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014


(Els projectes marxen a bon ritme, i he trobat una forma d’ordenar-los: una agenda Moleskine que farda molt. A l’agenda he apuntat que els dilluns de cada quinze dies escriuré a ECLèCTIA, aquest és el primer escrit d’una sèrie que –qui sap– potser acabi recopilada en un llibre. Salut!)