dimecres, de novembre 06, 2013

Ho tinc molt complicat Sr. José Ramón Bauzá...

Resulta que ara hem de parlar el català dels nostres padrins i no la llengua cooficial distinta del castellà que vostès donaren a conèixer un bon dia al Butlletí Oficial de les Illes Balears. Estic fet un embull, m'explicaré.

El meu avi parlava menorquí de la Franja (ara li en dieu LAPAO), donat que va arribar jove a Maó procedent de Barbastre. La meva àvia parlava maonès empeltat de ciutadellenc, ja que era filla de ciutadellenca i maonès. Però encara ho tinc pitjor per part de mare perquè els avis parlaven gallec, que és una llengua molt poètica, però no sembla que encaixi massa bé amb la idea que vostè ha llençat al Parlament, Sr. Bauzá.

Personalment ho tinc pitjor, ja que sóc maonès resident a Mallorca després de viure gairebé vint anys a Catalunya. Sr. Bauzá ¿Em pot dir quin registre he d'utilitzar? No hi ha forma de sortir-ne.

Pitjor encara, he pensat –i és que jo sóc molt obedient– que com que vostè diu que els de Mallorca per parlar el català d'aquesta illa, hem de fer servir el que parlaven els nostres padrins, resulta que m'ha entrat un atac de puresa lingüística i m'ha semblat més encertat parlar la llengua dels nostres re-padrins, o millor, re-re-padrins o fins i tot –i això sí que seria perfecte– podem retrotreure'ns 784 anys i parlar el català que utilitzaven els nostres avantpassats –nobles catalans– que van conquerir Mallorca i després la varen poblar... ¡Oh, no! ¡Que si fem això, estarem parlant el català de Catalunya!

Sr. Bauzá, estic embullat. ¿Em podria aclarir que he de parlar?

J. M. Vidal-Illanes (octubre, 2013) 

divendres, d’octubre 25, 2013

Podria ser la lletra d'una cançó



El seu amor platònic va arribar a ser pletòric. 

Va pensar que podia ser eufòric i va acabar sent patètic. 

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó


El seu amor caòtic va arribar a ser bucòlic

Va pensar que podia ser harmònic i va acabar sent traumàtic.

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó


El seu amor eteri va arribar a ser histèric. 

Va pensar que podia ser lògic i va acabar sent histriònic. 

Un cervell romàntic és molt diferent a un altre més pràctic.

Ell va dir t'estimo i ella va entendre una altra cosa.

Dansar un ball de festeig fent el ridícul.

Oooooh, estima'm tal com som

Això podria ser la lletra d'una cançó


(C) Manel Gómez Olives 2013

dimarts, d’octubre 01, 2013

Realitats

Les persones tenim grans habilitats constructives, som hàbils en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, massa farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement viure intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. El món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada per objectius inconfessables.



divendres, de setembre 27, 2013

Sapiens sapiens


Llegeixes filosofia i literatura, beus cervesa, xerres de ciència i fas acudits racistes.

Escoltes música i porqueria, t'enamores, beus cervesa i fas acudits masclistes.

Ho absorbeixes tot com una esponja, vomites el que no pots assimilar.

Estimes, plores, odies, rius, ho vols tot i no et satisfà res. 

Perds allò que tenies i llavors és quan més ho valores.

Treballes sense ganes i gaudeixes amb minúcies. Et baralles per trivialitats i adores coses absurdes.

Proves coses noves i guardes vicis vells. Et creus un déu i plores com un infant.

I de vegades voles per damunt de les teves possibilitats i acabes per terra amb el nas romput i l'estimació destrossada. 

Ets humà.

Un animal amb aires de grandesa.

Un cervell desproporcionat encaixat dins d'un cos amb les seves limitacions.

Una ment capaç d'imaginar més enllà del possible. Una fàbrica d'il·lusions que consolen les tragèdies quotidianes i els drames universals.

Sublimes i duus a una categoria superior els instints més bàsics, els adornes i disfresses de sofisticació.

Podries ser d'una altra manera? Ho podries suportar?

Ets humà, el rei de la creació. El món és un gran magatzem ple d'eines i materials al teu servei.

Això, si més no, és el que et van dir...



Manel Gómez Olives 2013

dijous, de setembre 12, 2013

Son pare escopit



Ell va per la vida de suficient i sobrat, amb un excés de personalitat i satisfet de si mateix, sembla que es coneix, s’admira i està orgullós de ser com és, però és clavadet a son pare. 

Els mateixos ulls, la mateixa figura, gestos, expressions, manera de xerrar i la mateixa piga davall de l’orella esquerra.

Ella es creu única i original, amb idees pròpies i amb una manera de ser personal, però l’altre dia quan la vaig veure després de tant de temps em semblava estar davant sa mare fa trenta anys.

Les mateixes opinions, igual to de veu, pentinat, vestit i bellesa.

I segur que cada dia que passa s’assemblen més.

Milions d’anys d’evolució, arribar a la reproducció sexual, combinant adeenes, gens, culminar en l’espècie humana... per acabar sent un clon del seu ancestre.

Açò ja ho feien els éssers unicel·lulars -l’ameba, per exemple, un protozous sense sistema nerviós-, duplicar-se exactament iguals, i ho feien amb una facilitat i una alegria...

I ara continuar amb el mateix, quin malbaratament de temps i energia.

Néixer, créixer, reproduir un ésser idèntic a tu i morir... Açò quin sentit té? A on duu?

Si Darwin aixequés el cap...

Ai, però, si ell i ella es junten i es produeix la mutació i tu, el resultat, no t’assembles als pares, si agafes nous rumbs... Es preguntaran d’on has sortit, si deus ser del butanero, et miraran de reüll pensant que ets una vergonya per a la família, tan senzills i bona gent com són a ca teva...

Malament si ets semblant, malament si ets diferent. Per tant, per bé o per mal, siau qui sou, que diu el poeta.



(C) Manel Gómez Olives 2013

diumenge, d’agost 11, 2013

Gras, barbut i pobre


Probablement la felicitat sigui allò a què tothom aspira i que ningú no aconsegueix.

Una meta que persegueixes i que quan hi arribes no és el que et pensaves.

És un estat d’ànim, un sentiment, una sensació, falta d’irrigació sanguínia al cervell?

Un cap de fibló d’hormones endògenes? La consciència d’estabilitat i maduresa, d’ésser el que vols ser, d’haver assolit els reptes que et vas crear? Es pot ser feliç més d’una estona?

No em demaneu respostes...

Però quan veig algun individu amb una bona panxeta, barba d’unes setmanes, el cabell una mica deixat i aspecte de no disposar d’un excés de possibles, em sembla reconèixer en ell l’arquetip de la felicitat.

Una persona que ha abandonat l’obligació d’anar cada matí contra la naturalesa del seu cos a cops de raor, que s’ha rebel·lat contra la tirania de l’aparença i de comptar calories i s’estima més gaudir d’unes bones menges, que dedica la major part del seu temps a activitats més interessants i satisfactòries que fer o cercar la manera de fer doblers.

Qualcú així deu estar molt a prop del nirvana.

Tal vegada el seu aspecte no serà el més atractiu, les dones no se li tiraran al damunt i ningú no l’encalçarà perquè sigui la imatge d’una gran marca, però crec entreveure en el seu rostre un somriure beatífic, talment aquelles figures xineses d’un buda assegut plàcidament... amb una panxa espectacular.


Manel Gómez Olives 2013




diumenge, de juny 23, 2013

Rara avis


Quan obres la finestra al matí i et rep un bon sol, un cel clar i una bafarada d’aire calent, sents una irrefrenable tendència a arriar la persiana i tornar al llit.   
Arriba l’estiu i a tothom li agafa l’excitació, amb el sol i la calor se’ls desperta una inexplicable hiperactivitat. 
Des del més petit a la dona d’una edat, tots surten al carrer exhibint la carn blanca; es veu que ara toca posar-se morè. 
Sembla que per força tothom ha d’anar a la platja i trescar pel camp en bicicleta. 
Com si fos obligatori fer el Camí de Cavalls o la volta a l’Illa, anar en caiac o fer senderisme.
I tu, que a l’hivern no és que siguis precisament un prodigi d’activitat, ara, amb la calor i la humitat, és quan menys ganes tens de moure’t.
Et diuen que véns a nedar? I contentes no, que fa massa calor, i no ho entenen i se n’enriuen, però tu ho tens molt clar.
Només vols estar a l’ombra i a la fresca fent qualque xubec fins que amb el fosquet arribi un poc d’oratge.
En estat d’hibernació en ple estiu... Ets la vergonya de la raça menorquina, i et preguntes si seràs l’únic exemplar de la teva espècie o si en deu haver més.
Quan arriba la tardor i obres la finestra al matí i et rep un sol rònec, un cel gris plujós i un aire fresquet, vas reviscolant i et tornen les ganes de sortir al carrer i passejar i tastar el món. Sempre amb moderació, clar.
Mira que ets raret. Hauries d’haver nascut nord enllà... i potser no només pel clima.


(C) Manel Gómez Olives 2013

divendres, de maig 10, 2013

Scientia potentia est


Sempre has cercat en la raó, la lògica i el mètode científic el sistema per analitzar i interpretar la realitat.

Confies en la ciència i estàs orgullós de fer-ho, perquè té la facultat de reconèixer els seus errors i d’autocorregir-se si troba una explicació més adequada. Cosa que no passa en altres formes d’interpretació basades en la intuïció, la fe o les revelacions...

Saps que les disciplines científiques empíriques arriben a coneixements vàlids a través de l’observació, formulació d’hipòtesis, experimentació, extracció de conclusions i elaboració d’una teoria.

Tot recolzat pels pilars de la reproductibilitat i la falsabilitat.

Així de complex i així de senzill.

Aprens d’Einstein, Newton, Galileu, Hawking, Darwin, Curie, Pasteur, Arquimedes, Copèrnic, Mendel, Kepler, Fleming...

Recorres a la ciència quan t’envaeix un dubte, perquè et sembla que és allò que més respostes dóna a les preguntes, inquietuds i paradoxes que sempre t’han desassossegat.

Tot sembla encaixar, és meravellós: fórmules elegants que expliquen l’univers, el tot...

I per això et sorprèn que, entre observacions, hipòtesis, teories, principis, lleis, sistemes i conclusions, et sentis tantes vegades buit, perdut, tot sol, estrany i sense entendre res.

(c) Manel Gómez Olives 2013


diumenge, de maig 05, 2013

Salmantica non praestat


T'aixeques al matí i encara no t'ho creus. On has arribat, sense estudis, sense patrimoni, sense llinatge. 

T'aixeques i te'n vas a governar. A diferència d'altres dedicacions, on s'exigeix un nivell de preparació important per exercir una tasca delicada -normal quan representa certa responsabilitat-, decideixes sobre questions sensibles per a la societat al teu aire. 

Dius cap a on s'ha de circular i tanques carrers sense haver llegit ni un pamflet sobre urbanisme, dictes sobre protocols ancestrals sense ser historiador, i fins i tot legisles en ensenyament de les llengues i toponímia sense haver trepitjat cap facultat de filologia.

Pero, clar, els vots avalen, donen poder i ho justifiquen tot.

Per què t'has de sentir malament, si has vist des de sempre ineptes amb carnet i semianalfabets amb padrins dirigint el destí de la gent?

Series millor si haguessis passat per escoles, instituts i universitats?

Trobes que no. 

Vas aprende ja fa temps que quod natura non dat...


Manel Gómez Olives 2013

diumenge, de març 24, 2013

O ara o mai


Hi ha coses que s’han de fer ja. Per edat, per circumstàncies, perquè sí, perquè per què no, perquè ja toca. Perquè has perdut la vergonya i el sentit del ridícul, perquè a la fi has madurat, perquè et surt d’allà i perquè demà serà tard.  

Perquè ja era hora, perquè sempre ho havies volgut fer, perquè ja t’és igual el que digui la gent i perquè no saps fins quan tindràs la possibilitat de fer-ho.

Ahir pensaves que el temps que et quedava era infinit i ho posposaves tot. Ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment...

Però la realitat t’ofereix cada dia prou exemples de com som d’efímers.

Volies ser nòmada i no t’has mogut d’un parell de llocs. Volies ser artista i has tingut feines rutinàries i poc creatives...

Volies ser poeta i has acabat sent un poema.

I et sents responsable. Talent i oportunitats no te n’han faltat... però sempre t’ha vençut la maleïda apatia.

I calles, culpable. I mentre et mires al mirall calibrant com de vell vas tornant, el temps se t’esmuny entre les mans.

Hi ha coses que s’han de fer ja. Perquè el rellotge juga en contra, perquè ja fa molt que no et sents immortal i perquè allò que facis avui pot ser l’últim que facis. Com aquesta columna d’opinió, que vés a saber si no serà la darrera...

-I així, a la fi aniràs al Japó, escriuràs la novel·la i li diràs alguna cosa a aquella dona que mires cada dia com passa?

-Bé... tot açò ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment... No m’atabaleu.



(c) Manel Gómez Olives 2013


dilluns, de març 18, 2013

Una Sibil·la. Una musa sola.


Avui no tinc la paraula fàcil. No puc sentir els meus pensaments, el soroll al meu cap és el d'una tempesta que no sé perquè m'udola desafiant. No he fet res, ella no havia fet res. La tempesta de pedres consumarà un sacrifici injust. Com tot sacrifici. Avui  hi ha massa soroll i ni la música el pot calmar.

diumenge, de març 17, 2013

Poesia breu

Oblit

L'oblit apagà el caliu del record
i el vent escampà les cendres
de les nits sense llençols
perfumades pel teu coll.


Comiat

Esperes assegut al darrer graó
amb la pell freda i esquinçada
les petjades són ombres esvaïdes
els minuts tenen gust a comiat.


Et busco i no hi ets

El rellotge i el silenci
desplegaran un camí de fulls en blanc,
com la neu que es desfà entre els meus llavis,
com els records que juguen furtius
entre els llençols on tot començà.

#17M

III Dia de la poesia catalana a internet

lletrA - UOC

dijous, de febrer 21, 2013

Bona gent


No, si en els fons tens raó, ets massa bona persona. Et maltracten i et duen per on volen i ni xistes. Bé, remugues un poc, però després creus com un be cap a l'escorxador.

Te'n recordes quan ens van prohibir fumar a establiments públics? Vas despotricar quatre dies i a la llarga ho vas acatar, i ara et sembla lògic i normal. Quin mal rotllo t'agafa si qualcú fuma davant teu sense demanar permís!

T'han anat llevant drets, et paguen manco per més feina, treuen gent de casa seva per uns pocs rebuts impagats. I què? Vas participar en quatre concentracions, declaracions i casserolades, i després tothom a ca seva i tot igual.

Ets un revolucionari de bar, la força se t'esmuny per la boca. 

En una situació com l’actual hi ha una inusual serenitat que s’agraeix per mantenir la convivència i l’ordre social, però que no se mereixen els responsables de l’estat en què ens trobam.

Pensaves que no teníem més opció que triar entre polítics ineptes o corruptes. I ara han aconseguit uns espècimens que gaudeixen de les dues característiques alhora... i especuladors imprudents, entitats financeres descontrolades i empresaris sense escrúpols que se n’aprofiten. 

Massa sort tenen que la majoria de l’espècie humana sigui bona gent. 

Des de petit t'han ensinistrat com un animal de circ per ser respectuós i per la submissió. Docilitat. És el que esperen.  Paciència i resignació.

I el més trist és que aquests encorbatats que surten rient als mitjans de comunicació ni s'imaginen la sort que tenen que siguis tan bona persona.

– M’han dit que a Islàndia... 

Ja, però aquesta és una altra història.

dijous, de gener 24, 2013

De tota la vida


M’agrada preparar calamars plens al forn, jo els hi pos pinyons i trossets de poma confitada, i canyella i... Però ella me diu que així no es fan, què són aquestes animalades, així no és com ho feia mumare, ni s’àvia... I acab cuinant a les seves ordres; més bé, a les dels seus avantpassats.... 
Quant a les relacions, he d’anar amb peus de plom. Si li dic a qui acaba de tenir un fill felicitats!, ella somriu, però després me replega a part i me recrimina com que felicitats? Sempre s’ha dit enhorabona! I acab cap cot talment un be camí de l’escorxador.
Li suggeresc fer un arròs de la terra per dinar, amb monyaco, per descomptat. Me mira amb un posat seriós que me fa sentir petit petit, i me diu açò no és menjar d’ara, sembla mentida que no sàpigues que ho hem de fer més endavant, com s’ha fet sempre. I acab fent un oliaigua amb figues de tota la vida.
En tots els aspectes de l’existència, he d’estar a l’aguait, no fos que transgredís algun detall de qualque protocol ancestral...
Hauries d’estar un poc més atent a les coses, no es pot fer tot de qualsevol manera, aquí tenim unes tradicions, de tota la vida, me diu enfilant el passadís... i es queda tan tranquil·la.
I mentre s’allunya ho va repetint com una salmòdia: De sempre, de tota la vida!
Me la mir amb una mescla d’admiració i condescendència.  
–Però, a vam, tu quants anys tens?

Manel Gómez Olives 2013 
mgolives@hotmail.com