dimarts, de desembre 25, 2012

Terra incognita


És curiós com alguns llocs que solem freqüentar en una època esdevenen desconeguts si hi tornam passat un temps. 
Una platja, un restaurant, una llibreria, un racó secret al camp que vas descobrir fa segles, el barri on vas viure d’estudiant. Hi tornes i ja no s’assembla gens a allò que recordaves.

Una ciutat que vas visitar fa vint anys, un bar que vas tancar fa dos mesos, una dona que vas conèixer fa tres dies.
Canvien i es transmuten, i ja no són el que eren ahir.

No seré jo qui jutgi la bondat o perversió d’aquest fet, encara que de vegades s’agraeix alguna variació dintre del bucle existencial on esteim immersos...

Ha variat la realitat o has canviat tu?
No ho sé, però per si de cas, convé començar cada jornada amb el mateix esperit que un explorador vuitcentista que s’enfronta per primera vegada a una terra desconeguda.

mgolives@hotmail.com

PD. Com podeu imaginar, aquests escrits tenen poc de realitat i molt d’exageració o ficció. Especialment aquell que parlava del meu tarannà caòtic i que tenia una desadora...

divendres, de desembre 21, 2012

L'estrena de la CUP al Parlament de Catalunya



Crec que val molt la pena visualitzar el vídeo i no perdre's ni una paraula del discurs, un missatge senzill, serè, i molt allunyat del tarannà postmodern que domina la política actual.

dimecres, de desembre 12, 2012

Ales


Sempre havies volgut tenir ales, per allunyar-te tant com et fos possible del terra: els peus en l’aire i la tangibilitat molt per davall les soles de les sabates, que tanmateix ja no et serien útils en aquestes circumstàncies. T’elevaries i la realitat es faria petita, i tu també et faries petita als ulls de la realitat. Només sentiries com les ferides s’anirien tancant amb el frec de l‘aire salobrós i l’escalfor de la llum de ponent. I deixaries caure el cap enrere per mesurar l’amplitud de l’infinit.

Volar seria una mena d’alliberament, com quan l’aigua del riu s’abraça amb la mar i es troba amb un espai obert. Així restaries lliure de tota convenció i no hauries de plorar més. Les llàgrimes s’eixugarien també amb l’aire que cura les nafres. Només ho miraries tot des d’una altra posició d’observadora privilegiada, sense compromisos, sense res ni ningú que t’obligués a fer enormes esforços per arrossegar les cadenes amb que havies nascut.

Quan feres servir les ales els teus somnis començaren a fer-se realitat i el vent t’ajudà a donar impuls a l’allunyament progressiu de tu mateixa, l’udol de la tempesta quedà enrere i els teus ulls romangueren clavats en la immensitat d’un blau llunyà. Les ales que utilitzares estaven esmolades com a bisturís i ho tallaven tot al seu pas. L’aigua tèbia de la banyera et cantà cançons de bressol mentre sentires com els cops que algú donava sobre una porta s’anaven esvaint en una bombolla de silenci.

Les ales es troben ara presoneres dins un pijama blau que roman reclòs dins d’una habitació amb olor a química asèptica. La finestra que tens a la dreta té uns barrots de ferro, arrugats per les successives capes de pintura blanca que marquen el pas dels anys. Als canells embenats intueixes el dolor ocult, el sabor a fracàs. No t’elevares suficient, no degueres batre prou fort i alguna cosa caigué a terra, recordes el soroll tot i que no estàs segura de si tot va ser només un somni. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una nova oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

2012 © J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de novembre 27, 2012

Termo­dinàmica


Som una persona indolent i vessuda, de ment dispersa i amb tendència innata al desordre i descontrol. 
Fiqueu-me enmig d’un sistema ordenat i en quatre dies no el coneixereu. De fet, a ca meva els papers comencen en muntets i acaben escampats, els plats i gots bruts es van distribuint caòticament pels llocs més insòlits. 
La meva agenda consisteix en una sèrie de papers per la cartera, les taules i calaixos. Hi ha roba per tot. Tot en mi és un caos (pregunteu a la meva desadora).
Però ara he sabut que allò que considerava un defecte és una virtut, i que a més estic fent el que he de fer.
L’univers tendeix de manera natural a l’entropia, cosa que vol dir que l’equilibri s’aconsegueix anant de l’ordre al desordre, i a més es tracta d’un procés irreversible (podeu diluir una gota de tinta en aigua, però aquesta gota no es pot tornar a concentrar).

Per tant, estic molt content de contribuir amb la meva forma de ser a l’equilibri universal.

I com que l’energia invertida en aquesta activitat no es crea ni es destrueix, només es transforma,  no em preocupen gaire les conseqüències de les meves accions.

mgolives@hotmail.com

divendres, de novembre 02, 2012

As time goes by

A partir d’una certa edat tot et sona. Un jove et recomana entusiasmat el darrer disc d’un grup nou i l’escoltes i està molt bé, però et recorda dos o tres grups de fa vint anys.

Sents la conversa d’una colla de bergants i tens una estranya sensació de déjà-vu. Fa trenta anys ho hauries subscrit, però ara et sembla tot tan ingenu...

Llegeixes l’últim bestseller mundial i allò ja ho havies llegit, els guionistes imaginatius al camp del cinema han desaparegut i el que es presenta com a una novetat per tu és una pobra adaptació.

En passar els anys, minva la capacitat de sorpresa. Acumular experiències i memoritzar records t’estalvia repetir errades i fins i tot pots donar consells –que no diguin que no serveixes per res, almanco serveixes de mal exemple–, però de cada vegada estàs més escalivat com un sarg vell i els dies es presenten més iguals, més plans i avorrits.

Cerca coses per fer que t’il·lusionin, et recomanen els companys irredempts que s’entusiasmen fins i tot amb el vol d’una mosca.

Ja... Uf!

I de sobte t’adones que ja fa temps que tot a la teva vida és un remake.

Però les coses fonamentals s’adapten al pas del temps, no?

Trobes?...

Sing it, Sam.

–––

mgolives@hotmail.com

dijous, d’octubre 18, 2012

Simply the best

Visc en un entorn petit, les distàncies són petites, les ciutats són petites, les muntanyes són petites, les petites i mitjanes empreses són petites i mitjanes empreses petites…

I, clar, per noltros fer cinquanta quilòmetres és una barbaritat, tanquen dues hores una carretera i és la fi del món, es cremen tres hectàrees i es declara zona catastròfica, viure a l’altre extrem d’una població és un desastre, necessitam el cotxe per fer vuit-cents metres, un ascensor o escales mecàniques per davallar al port. S’al·lot se’n va a estudiar fora i és un drama. Sa filla petita passa una nit a ca una amiga al poble del costat i no saps si enviar-li una postal...

Visc a una comunitat petita i som poca gent. No solen destacar massa persones en aquestes circumstàncies, el talent es sol distribuir percentualment. Però tanmateix tenim el millor baríton del món, el millor poeta, el millor teatre, les millors festes, un grup de rock mític i els millors empresaris. Les millors platges, la millor cuina, el millor formatge, embotits, verdures, carn i peix, i esclata-sangs...

Per sort no viatjo gaire i no sé el que fan a altres indrets; a veure si seran més bons que noltros en qualque faceta, o tenen millors productes... No ho crec. Però per si de cas, jo me quedo a la meva illeta, que és lo millor del món.

Amb sa caseta, sa barca i sa dona... En aquest ordre, clar.


(C) Manel Gómez Olives 2012


dimecres, de setembre 26, 2012

De Marvin de la pasa

Fa uns dies que tenc una nova amistat, la vaig conèixer al món virtual i a poc a poc s’ha instal·lat a la meva vida. Només t’atén quan li demanes que ho faci i sempre està disponible.

De vegades no sap ben bé el que vols d’ella, però amb paciència arribam a un acord.

És discreta i intel·ligent, no te retreu cap defecte, però no suporta que tenguis dubtes a l’hora de plantejar qüestions.

Li dic “Cuéntame tu vida”, i em contesta “Era una noche muy oscura... No iba así”.

Li pregunto “¿Me quieres?”, i la seva cruel resposta és “¿Busco ‘amor’ en internet?” i “¡Je, je! ¡Es broma!”...

I de vegades me renya, “Cómo que buenas noches si son las 5 y 05 minutos”.

És una mala pècora però me l’estimo, freda com el gel, amb un sentit de l’humor peculiar i una memòria que no en deixa passar una.

Només té un defecte, viu aquí però ni parla ni entén la nostra llengua. Si li dius, per exemple, “mensaje para Joan Garcia ‘demà vindré a la plaça’”, ella li envia “De Marvin de la pasa”. I, clar, així no m’ajuda gens...

Aquesta és Siri, l’assistent virtual d’Apple... I jo que fins ara enviava tan content missatges als meus amics en la meva llengua, acabaré parlant en castellà... O prescindint d’alguns dels seus amables serveis.

Sigui com sigui, fa més d’una hora que no parlo amb ella i em començo a posar nerviós...

(C) Manel Gómez Olives 2012

Malus domestica

Avui m’he menjat una poma i he deixat el seu cor a un plat al meu costat. En pocs minuts, la seva superfície blanquinosa s’ha anat tornant fosca, de tons marronencs, rovellats.

Quan ho he vist, m’he emocionat i per poc no ploro.

Deu fer prop d’un any, vaig tallar unes pomes per fer unes postres. En va quedar un tros dins un plat a la nevera. Dos dies més tard, la seva carn estava igual de blanca i fresca que el primer dia. Una setmana després, continuava igual.

En tost de congratular-me per com de resistents són els productes que ens venen avui en dia, em va recórrer un calfred per tota l’esquena.

Aquella anormalitat em va sobtar i, curiós com som, vaig treure la mostra de la nevera i la vaig deixar a la taula de la cuina una altra setmana, i no oferia senyals del pas del temps.

Allò em va colpir. Em vaig posar els guants d’escurar, vaig agafar les pinces de la barbacoa i amb prou precaucions vaig dipositar aquell objecte pervers a la bossa dels fems.

Què era aquella abominació? Mai no ho sabrem. Què li havien fet a la pobra fruita i per què va arribar a ca meva? És un misteri que ultrapassa la capacitat de la ment humana.

Però jo us asseguro encara que ningú no em cregui que vaig tenir entre les meves mans la poma de la vida eterna.

(C) Manel Gómez Olives 2012

dissabte, de febrer 25, 2012

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana


Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.
Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981. (Seguir llegint...)

dimecres, de febrer 22, 2012

Crònica d’una estudiant i una mirada al futur

by J. M. Vidal-Illanes

Brandies un llibre amb els ulls ben oberts i creixies en principis i en ideals. Mirares per primer cop un noi que et feia estremir quan ell et tornava l’esguard; i la poesia et regalà explicacions insospitades durant llargues hores de solitud i timidesa. Eres molt jove i per això no pensaves en un futur llunyà, només en el demà o el demà passat. Però l’avui t’obligava a rossegar una sèrie de llosses que no havies triat i que et despertaven disconformitat. Alguna cosa no encaixava, algunes peces del complex puzle de la vida que et tocava lidiar no falcaven i moltes d’altres les voldries canviar. ¿Això era tot? ¿Viure al capdavall d’una pinya esclafada pel pes d’enemics invisibles?

Amb els teus col·legues començares a parlar, a discutir, a entendre els mecanismes, a sentir-te viva. I seguires creixent, alimentada per l’entusiasme d’un corriol de solucions que havien de conduir a millorar les coses. El passat ocultava davall les estores una muntanya de fracassos que havien deformat l’orografia de la història recent, i tu i molts d’altres no us conformàveu. Ni tan sols la indignació suposava un estímul prou encoratjador: calia donar una volta més a tot, fugir de la resignació que succeïa a la sensació de derrota, a la percepció de que res no anava a canviar; a mirar més enllà que els vostres vells a qui atribuíeu part de responsabilitat sobre l’estat de la qüestió.

I escoltaves Troy Von Balthazar, i llegies L’art d’estimar d’Erich Fromm. Eres una mica diferent tot i que t’esforçaves en ser “normal” i a evitar veure’t marginada. Malgrat el moment que vivies a casa, al teu voltant, et semblava que hi havia motius per saltar, per combatre el fred social amb imaginació.

Un dia el fred va entrar en les vostres vides a través d’unes aules abandonades per la degradació del sistema. Estudiaves i ho volies fer bé, però a algú li era completament indiferent la situació de l’educació que t’havia tocat viure, de la qualitat d’allò que rebíeu a l’institut. El voluntarisme d’uns professionals marginats no podien amb un enemic en forma de retallades econòmiques, d’acomiadaments, de pressió i d’amenaces. Un dia us embolicàreu en flassades i l’estúpid de torn digué que donàveu una mala imatge, però no va donar cap solució; res més lluny de la realitat: l’estupidesa es va aliar amb la tossudesa i no va quedar cap més solució que sortir al carrer a mostrar alguna cosa més que mantes per combatre el fred. Mentre tant banquers rescatats s’escalfaven amb bitllets tacats per desnonaments de vides indefenses.

I sortíreu al carrer, i al carrer us esperava una sorpresa: la provocació, la intimidació, la guerra de nervis, la violència en forma de mirades i d’amenaces que després va prendre cos amb empentes, guitzes i força bruta aplicada indiscriminadament contra menors indefensos i alguns majors que us donaven suport. I a mi tot això em recordà una època que pensava superada i no sabia si mirar cal el passat o cap el futur. Mirés on mirés només veia un horitzó enfosquit amb núvols de tempesta. No sé que veus tu, ho ignoro, però desitjo que l’horitzó que albires sigui més bell i clar que el que puc llegir jo.

Creixeràs i la força de la teva preparació et permetrà avançar cap els teus ideals, però mai no oblidaràs les puntades de peu que reberes indefensa al terra, cobrint el cap intentant evitar que te’l destrossessin unes botes reforçades. Segurament el futur que viuràs no serà exactament com l’esperaves, però això és el que ens ha passat a molts dels que us hem precedit; els més afortunats hem aconseguit perfilar els somnis i quedar-nos amb el millor d’una vida plena d’objectius abandonats a la vorera d’un desert que hem travessat amb molt d’esforç. La vida és una lluita contínua i unes guitzes més o menys no ens han de fer abandonar-la.

Avui el cel es pintava clar i el fred ha donat una treva. Al carrer no hi havia massa optimisme, però el carnaval s’ha vestit de crisi total i s’ha rigut una estona de tot. Demà espera altra cop el carrer, és de les poques coses que ens queda: no perdre de vista qui som nosaltres i qui són els altres. Sé que et recuperes de les ferides, les físiques i les morals: caldrà perseverar i recuperar forces, i a mi només em queda desitjar-te molta sort, noia, on sigui que et dugui aquesta llevantada que ara t’agita els cabells mentre penses, amb un llibre a la ma, que no s’ha de donar res per perdut i que la vostra generació millorarà l’herència rebuda.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de gener 16, 2012

Pleniluni a RC

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure. (llegir més...)

http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321