dimarts, d’octubre 25, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)

Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)

No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don't Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dimarts, d’octubre 11, 2011

Història(es) d’una galeria (d’art)

Fugida. Relat breu realista

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull

Crònica d’un escull

El vent de tardor aixeca onades que dibuixen pantalles d’aigua esmicolada. Ensumes l’aire que penetra fred i el tastes com qui examina un vell vi. Mires dins la sala i sents la música de Marsalis que recorre els recons, jugant amb els mobles, amb l’estora, amb els quadres de les parets. I el so de trompeta trencada s’atura desafiant davant una obra que estimes molt. L’escena abstracta representa un mar embogit que engoleix el que semblen les restes d’un naufragi. No hi ha figures, només colors i les ombres d’allò que va succeir minuts abans que el pintor enllestís la seva creació efímera.

Tornes a la mirada de l’horitzó que roman indiferent a la teva existència. Aquí la mar també ha embogit impulsada pel vent de tramuntana. Els esculls aixequen niguls. Els niguls cauen contra la mar amb violència i es fonen en una lluita de circ romà. Al fons un vaixell que no veus frisa d’arribar a port. I tu avui et sents estàtic al bell mig de canvis sobtats. No saps quina peça moure, no te’n queden gaires peons. El tauler mosta molts quadrats blancs i negres buits, amb la mancança d’antics ocupants vençuts. I romans dret violat per la música que ara t’engoleix mentre esperes com una roca a l’aguait del vaixell perdut.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dimarts, d’octubre 04, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat

Crònica d’un ou estrellat

Tornes tard de la feina –tanta sort que encara n’hi tens– i t’has aturat un moment a comprar pa. Els prestatges del forn estan pràcticament buits i no tens massa per triar. El forner és tot un espectacle digne d’una obra de Ionesco. Està pastant per a la fornada de demà i quan et veu entrar et fa un cop de cap que interpretes com un «Ara venc». L’home deu tenir prop de setanta anys, però n’aparenta només cinquanta i tants. Sempre ha estat allà, a l’obrador, amb el mateix despentinat de cabells llibertaris que ara s’expressen amb un blanc mimètic amb la farina que hi fa servir. Així el recordes des que eres un al·lot, al forn res sembla haver canviat. Només el barri vell pot amagar un tresor com aquest establiment que suporta els embats de la modernitat fent miracles en forma de fogasses de pa moreno, coques de trempó, ensaïmades, robiols, cocarrois, doblegats... Hi venen d’enfora a comprar-ne.

Demanes una barra clàssica, de les que tenen les puntes estretes, la panxa ample i el cos una mica aplanat. Sempre has pensat que és el millor pa per mullar el vermell de l’ou estrellat. Surts feliç d’aquell monument viu i recorrent unes poques passes obres la porta del carrer i enfiles les escales de casa. A dalt encens els llums de la sala, poses un disc de Youssou n’Dour i vas cap a la cuina. Et serveixes un Pla i Llevant negre de criança i assaboreixes unes olives trencades que havies empotat l’any passat amb fonoll marí. Et poses el davantal i encens el foc. L’oli espès a la paella, molt calent. L’ou a la ma, prèviament rentat, l’esclates en colpejar-lo contra el cantó d’un plat, amb una ma l’obres en dues mitges parts i curosament mires com es dibuixa un cercle blanc perfecte amb el rovell centrat, com t’agrada a tu. Pocs segons al foc, el temps just per a que qualli el blanc preservant quasi cru el nucli groc: la perfecció d’una petita obra d’art preparada per ser violada amb un bocí de pa que escamparà una onada ataronjada sobre la neu calenta; plaer efímer, composició breu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011