dimarts, de juny 28, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res

Crònica d’una frontera amb el no res

No recordes el moment en què començares a caminar. T’aixecares, digueres prou i encetares un viatge sense destinació certa. Tot era improvisat, no havies planificat res i res t’era igual; però caminares durant tota una vida en una suma de dies incomptables. Trobares entreforcs on prendre decisions; però deixares que d’altres les hi prenguessin per tu.

Pot ser anhelaves trobar un paradís perdut, un lloc on viure en pau, on la simple existència fos sinònim de respecte, on els éssers creuessin camins sense col·lisions. Tu et feies enfora del compromís, no volies sortir nafrat pel fet de significar-te; sempre esperares que els altres fessin la feina dura. I al final d’una trajectòria que va anar creixent conformant una singladura caminada de puntetes, et trobares que no havies arribat enlloc. La recompensa final era una vora buida en la frontera del no res: fugir de tot només t’havia portat a una fina línia d’insatisfacció mentre veies com a la teva esquena, lentament però inevitable, es tancava la darrera porta que et separava d’un passat no viscut... o d’un passat que ja no recordes.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

dijous, de juny 23, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat

Crònica d’un canvi sobtat

Sents que necessites un cafè. Romans assegut sol. Mires el voltant. La distància se’t fa immensa i no comprens perquè hi ha tant d’espai entre la soledat i les ganes de viure. Fas girar la teva cadira i comences a empènyer les rodes fent-les voltar amb un cop de ma darrera l’altre; encara no tens massa pràctica i el teu moviment no se’n pot dir que sigui massa eficient, però això, en aquest precís instant, no t’importa un bri. El problema ara és el cafè; sempre l’havies fet sense l’ajuda de ningú. Ningú no ha previst que podies necessitar una mica de cafeïna per sustentar les teves forces que ara s’escolen per un engolidor invisible, una espècie de forat vampir que s’alimenta de l’esperança dels altres. «Quasi res no està al meu abast» –penses ara mirant novament el voltant–, «caldrà adaptar-ho tot, i caldrà que jo m’hi adapti».

El so de la clau girant el pany et provoca un lleu ensurt. Sents que la porta del pis s’obre i que una cara amable et somriu. Ella entra carregada de paquets, alguns queviures, unes cerveses.
–En vols una? –et diu estirant el braç–. Son fresques.
–Preferiria un cafè.
–Ara te’l faig.
T’agradaria poder fer-te’l a tu, sense l’ajuda de ningú, però res no s’adapta a la teva realitat actual. Mires com ella manipula la cafetera exprés i t’extravies en els pensaments perdent-ho tot de vista. «Aquell cotxe que va envair el meu carril i em va fer volar pels aires... la bicicleta que semblava una ferralla abandonada... el meu cos immòbil sobre el terra fred un matí de camí a la feina...». Tot és encara massa recent.

Ella et dona una carta certificada que ha recollit a Correus. L’obres, la llegeixes pel final, la deixes sobre la taula de la cuina. Ja no vols el cafè i et retires a mirar per la finestra. La carta oficial et comunica que no compleixes el requisits per les ajudes sol·licitades, que hi ha una llarga llista d’espera, que els recursos són limitats, que les retallades afecten alguns serveis que ja no poden prestar-se. Tot això ho diu en un llenguatge asèptic, ordenat i efectista, però que t’allunya encara més d’una situació de “nova” normalitat en un Estat de perdut benestar i de llistes d’espera.

–Acceptaré la cervesa –dius–. Pots prendre’t el cafè.
I tornes a perdre la mirada travessant la finestra i la llunyania d’una llibertat que s’aixeca com un mur. La cervesa és fresca, penses que no serà la darrera d’avui. Demà potser ho vegis tot d’una manera diferent. Però avui vius el que tens malgrat saps que caldrà canviar moltes coses per aferrar-te a una idea de que tot ha de seguir el seu camí. Algú que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia va canviar el senyal de la teva destinació, i això ja no es pot desfer, pertany a una dimensió inamovible, inalterable, que la teva existència ha adoptat sense voler-ho. Ara et converteixes en la gavina que manté l’equilibri en l’aire, a un centenar de metres de la teva finestra que acabes d’obrir, i et deixes portar per l’oratge fresc amb olor a salobre que s’obre immens davant teu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

divendres, de juny 10, 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida

Crònica cercant-trobant una sortida

Baixes a l’aparcament de casa. Fa un bon dia. Igual avui trobes la sortida a una vida estancada en la indignació. Com sempre, amb una bossa en bandolera, vas directe cap a la bicicleta per anar a la feina. Et sobra temps. Et puges i quan vas a donar la primera pedalada amb l’energia quotidiana de qui no te res a perdre a una feina de merda de a vuit-cents euros el mes, un cargol metàl·lic cau al terra. T’atures i el reculls; el mires. Pressionant curosament amb els dits de la ma dreta, com si haguessis trobat un diamant, l’examines amb detall. Un cargol amb el cap per a una clau Allen.

Baixes de la bicicleta i cerques amb un primer cop d’ull d’on ha pogut caure el cargol. No encertes a endevinar-ho. Tornes a provar amb més detall. «El cargol ha caigut i ha d’ésser d’algun lloc» penses. Escorcolles amb deteniment. T’obsessiones meticulosament. Dónes voltes i et vas desesperant per no comprendre l’interrogant ni el missatge que t’ha enviat el cargol en caure. Darrerament són moltes les coses que es desmunten al teu voltant, a la teva vida. Després d’uns deu minuts poses fi a la recerca de la femella perduda i arribes a la conclusió que el cargol no és de la bicicleta. També descartes que se t’hagi caigut del cap, encara que sovint et diuen que et falta un cargol o un bullit.

Agafes el petit tros de metall i te’l guardes a la butxaca, penses que et portarà bona sort. Et col·loques la bossa en bandolera i t’acomodes la roba estirant-la amb els palmells de les mans. Tornes a pujar mentre penses que igual acabes per descobrir d’on ha caigut el cargol quan al moment de frenar alguna peça de la bicicleta surti disparada i acabis pel terra. Et lleves aquest pensament negatiu mentre et reprens a tu mateix. Saps que aquesta mala ratxa no pot durar massa més temps. Et disposes a accionar amb força el pedal –no has de fer tard– quan sents un fort cop al cap i t’envaeix un ensurt de confusió mentre et lleves del damunt un feixuc i estàndard rètol metàl·lic reflectant i et quedes mut mirant-lo dessolat: «Sortida d’emergència / Emergency Exit».

J. M. Vidal-Illanes © 2011