divendres, de desembre 31, 2010

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

No puc sortir. Ningú no pot sortir. De fet només podem abandonar Sonnenhalde si anem acompanyats per un empleat autoritzat pel Dr. Riehener o pel Dr. Pfeifer, el de la cara grisa. Però el que vull dir és que no podem sortir ni al jardí. Anit va caure una persistent nevada que, sumada a les que s'han succeït des del novembre, ha deixat més de metre i mig de neu en alguns indrets. De fet, per sortir per la porta principal han hagut d'obrir pas amb pales i aspiradores de neu o Staubsauger des Schnees com els hi diu la infermera Siegel.

Les sirenes que he perseguit avui són de glaç, però no deixen petjades a la neu. A l'hora del descans de l'horabaixa he dibuixat l'escena d'un mar de neu verge i d'una sirena rossa i de mirada d'ulls verds i blaus que feia capbussades impossibles trencant el blanc d'escuma glaçada. A Klaus no li ha agradat el dibuix i m'ha dit que estava boig... i això m'ho deia mentre ell es passejava amb Das Kapital de Marx obert damunt del cap com si fos un capell. Per contra la infermera Baumann m'ha demanat que li faci un dibuix com aquest per penjar a la recepció.

Mir per la finestra i veig que torna a nevar amb intensitat, es schneit wieder. Em quedaré vigilant per si apareix novament la meva sirena de glaç mentre Jörgen intenta destrossar les Variacions Goldberg en el piano de la sala.

dimecres, de desembre 29, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials): Crònica de voltors (i taurons socials)

Un voltor aparegué per darrera el penya-segat (o en realitat sortia d'un gratacels prop de Wall Street?). Fos com fos, a contrallum la silueta del voltor es retallava negra, elegant. El mirares mentre donava una volta aprofitant el vent, el seguires mentre s'enfilava cel amunt impulsat per un corrent càlid. Com fan els voltors començà a girar en cercles durant uns instants i s'allunyà.

Tu tot ho miraves en la distància, com aliè a l'escena, com si pertanyessis a un altre món paral·lel. De sobte tornà a irrompre part damunt el teu cap, molt amunt, ara anava acompanyat amb uns camarades de carronya que es dirigiren amb ànsia cap un marge del vessant (o era el pla de la teva existència?). Fos com fos, començares a tremolar quan veieres com la teva esperança era devorada amb fruïció sense que poguessis impedir-ho, mentre protestaves inútilment i amb veu imperceptible davant d'un enorme mur de formigó estèril.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimarts, de desembre 14, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

Havies caminat molta estona. Sortires de casa prest amb la foscor canviant de la nit que s'esvaeix rere les hores. T'aturares a esmorzar al bar de sempre i donares un cop d'ull als titulars dels diaris locals. En sortir del poble caminares cap a l'antiga casa pairal on els avantpassats visqueren i moriren durant generacions, fins que la història i la fortuna canvià la vida dels teus pares, uns burgesos il·lustrats republicans que fugiren com a delinqüents de la follia exterminadora del ban vencedor. Els pares romangueren detinguts en un camp de concentració prop de la frontera i aconseguiren evadir-se cap a Algèria en un vaixell ple de ruïna i esperança grisa.

La teva infantesa fou plàcida, però la joventut coincidí amb la crisi colonial i, amb els pares ja grans i dos germans morts a la guerra, fores repatriat a França, país que et donà una nacionalitat de segona categoria. Passares una dècada a Montpeller fins que el 1972, amb els pares morts i sense família, tornares a Catalunya i recuperares la nacionalitat d'un país que abominaves.

Avui es complien setanta anys de la diàspora familiar i volgueres visitar la casa de la qual partí la desesperança i la tristor que mai abandonà el cor de ta mare. Davant la vella porta de ferro rovellat romangueres dret, pensant i apurant la cigarreta que s'anava consumint entre els dits. Observant aquella ruïna, respirant profundament, et vingueren al cap les paraules que ton pare no deixava de repetir-te cada vegada que us enfrontàveu a una nova situació canviant.

-Les coses noves envelleixen, fill. I les coses velles compten els dies que resten fins a la mort.

Aquell matí, davant una casa vella a punt de morir, amb les paraules del pare dins la butxaca, començares a comptar els dies que et restaven al calendari. Així, mirant al passat, aprengueres a conviure amb una malaltia que t'esperava a l'altre banda amb les maletes fetes.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, de desembre 01, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

El vent et porta la memòria infinita que ha anat recollint des de la foscor dels orígens. El vent neteja els escenaris d'èxits i fracassos els dies que es desperten amb un cel clar. Et segueix, t'acompanya, contempla la teva vida, en ocasions en silenci i sovint amb el remor de la natura més agrest. El sents a la cara, el veus desplaçar niguls canviants. El vent pateix com tu, gaudeix amb tu, riu i plora quan ho fas tu... el vent du respostes que mai has sentit, que no has trobat malgrat cercar-les durant anys. El vent de la infantesa era una cançó que entrava per la xemeneia i durava molts dies, i també era un repte quan des del nord t'impedia avançar pel carrer: la tramuntana poderosa i incansable que pentina el paisatge de l’illa enyorada.

I un dia el vent va ser una cançó reveladora i de trista esperança. Quasi quaranta anys després saps del cert que les respostes no les hi du el vent, però les injustícies i la follia de la humanitat s'han multiplicat i han esvaït la veu del jove trobador, il·lusa i neta com el vent. La humanitat segueix caminant per carreteres, travessant oceans, sentint el remor de les armes, calculant l’edat de les muntanyes, intentant escoltar sense comprendre, mirant el cel sense veure’l... i la resposta ja no cavalca en el vent, el vent torna a ser allò invisible que et colpeja la cara i et porta records d’un temps llunyà, quan creies que les cançons es feien realitat i que els murs de les utopies no resistirien l’energia dels somnis de joventut.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010