dijous, de novembre 25, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

Crònica sense mirar

Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.

(Al meu pare...)

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dijous, de novembre 18, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

dimecres, de novembre 17, 2010

diumenge, de novembre 14, 2010

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.