dijous, de setembre 16, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.