diumenge, de juny 20, 2010

Memorial del árbol, un escrit de JL Rodríguez Zapatero

Tu abuelo, nos contaste, intuyendo el final de su existencia en la Tierra, fue diciendo adiós a los amigos, a su familia, a la naturaleza, porque quería estar lúcido y presente cuando la muerte llegara. Por eso, se abrazaba a los árboles que guardaban las páginas escritas de su vida.

Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.

Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.

José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.

divendres, de juny 11, 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.

Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.

Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...

Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.