Endormiscat, com cada matí, a bord de l’autobús de la línia imprescindible, la que travessa la ciutat metre desperta d’un somni a mitges amb els carrers regats per la pluja, regal del cel que comença a resultar molt escàs, ensum el flaire fresc que em deixondeix. La llum canvia de cromatisme, del blau al groc-carabassa, mentre els quiosquers desembalumen diaris i els floristes ordenen parades multicolors.
A dins una al·loteta, aplicada, asseguda mirant per la finestra, despertant amb el dia que ja es va allargant, tot s’ho mira innocent. El cel resta ara clar i les ombres dels edificis s’escurcen a mesura que el sol s’eleva. L’al·lota, de mirada intel·ligent i disciplinada, dibuixa un futur que et fa reconciliar amb el món: “en el fons hi ha esperança” –pens dubitativament- i és que hi ha qui dóna motius per confiar en el demà.
A la parada del gran parc, a la zona baixa de la ciutat, una altra al·lota amb llàgrimes als ulls no sap si pujar a l’autobús, s’havia deixat els diners necessaris i se l’i havia esgotat la tarja... una mare que esperava amb la seva filla un altre transport, l’insta a pujar tot dient-li al conductor el que passava. El xofer convida amablement l’al·lota a pujar: “ja ho pagaràs demà, no t’amoïnis”. “Què bon matí que fa” –torno a pensar- i la gent també ho viu així. L’al·lota amb llàgrimes als ulls es rebuda per la de mirada intel·ligent que, sense necessitat de més explicacions l’acull, la fa seure, s’aixeca i es dirigeix cap el davant de l’autobús, pica el viatge a la màquina cancel·ladora fent-li un gest dissimulat al xofer, que assenteix amb el cap amb complicitat. Tot complagut, assisteixo impàvid a aquest gest de maduresa i solidaritat: “en el fons hi ha esperança” –torn a pensar-.
A fora, adults que pretenen les regnes del país, alenen algarades i assonades, esvaloten com a galls de corral i devaluen institucions i valors democràtics: “no hi ha present, i els culpables som noltros” –pens ara- “però hi ha futur i esperança”... L’al·lota de mirada intel·ligent, com si m’hagués llegit el pensament, em mira de reüll amb un somriure i agafada de la ma de la companya –que ja riu- baixa tot enfilant el camí de l’escola on ensenyarà al mestre, amb tota naturalitat, a tocar la lluna amb els dits.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2007
6 comentaris:
NO ho puc creure VI ha tornat amb optimisme. Ve de fer unes vacances al Carib?
Alguna cosa bona li dèu haver passat, és realment sorprenent aquest to però sí, ja era hora!
Confeso que els darrers escrits els he llegit de mala gana, Sr. V-I. Va arribar un moment en què passar pel blog per posar-me més de mala lluna em va semblar una tonteria. M'alegro d'haver passat avui.
De tota manera, aquesta sensació de que ciutadania i dirigents vivim en mons paral·lels no pot ser bona; però són les actituts positives de molta gent (no només la més jove) les que fan mantenir l'esperança d'un món millor.
Susanna
Doncs, mireu la contraportada de El País d'avui dia 13, com uns joves censuren les escridasades a Zapatero al Senat!
"Sentimos bochorno ante un comportamiento que desde la infancia los docentes consideramos inaceptabel; ustedes han demolido una actividad que considerábamos importante antes nuestros jóvenes para su involucración democrática y responsable".
I es que aquests sensdors són "como chiquillos", que los saquen al parque a jugar i nos devuelvan el dinero!
Sr. VI, jo també crec que hi ha esperança, però, ho sento Susanna, en la gent adulta cada vegada hi crec menys, només en uns pocs.
A mi m'agrada més el VI canyero i matxacon que aquest vessant pastelon i emmerengat.
on és el parany? el busco i no el trobo, me'n vaig decebut i ho torno a provar... on és el parany?
salut
Jo tampoc trobo la trampa de tot això, igual en un altre esctrit es desvetlla?
MP
Publica un comentari a l'entrada