divendres, de març 09, 2007

En el fons hi ha esperança [malgrat alguns]

Endormiscat, com cada matí, a bord de l’autobús de la línia imprescindible, la que travessa la ciutat metre desperta d’un somni a mitges amb els carrers regats per la pluja, regal del cel que comença a resultar molt escàs, ensum el flaire fresc que em deixondeix. La llum canvia de cromatisme, del blau al groc-carabassa, mentre els quiosquers desembalumen diaris i els floristes ordenen parades multicolors.

A dins una al·loteta, aplicada, asseguda mirant per la finestra, despertant amb el dia que ja es va allargant, tot s’ho mira innocent. El cel resta ara clar i les ombres dels edificis s’escurcen a mesura que el sol s’eleva. L’al·lota, de mirada intel·ligent i disciplinada, dibuixa un futur que et fa reconciliar amb el món: “en el fons hi ha esperança” –pens dubitativament- i és que hi ha qui dóna motius per confiar en el demà.

A la parada del gran parc, a la zona baixa de la ciutat, una altra al·lota amb llàgrimes als ulls no sap si pujar a l’autobús, s’havia deixat els diners necessaris i se l’i havia esgotat la tarja... una mare que esperava amb la seva filla un altre transport, l’insta a pujar tot dient-li al conductor el que passava. El xofer convida amablement l’al·lota a pujar: “ja ho pagaràs demà, no t’amoïnis”. “Què bon matí que fa” –torno a pensar- i la gent també ho viu així. L’al·lota amb llàgrimes als ulls es rebuda per la de mirada intel·ligent que, sense necessitat de més explicacions l’acull, la fa seure, s’aixeca i es dirigeix cap el davant de l’autobús, pica el viatge a la màquina cancel·ladora fent-li un gest dissimulat al xofer, que assenteix amb el cap amb complicitat. Tot complagut, assisteixo impàvid a aquest gest de maduresa i solidaritat: “en el fons hi ha esperança” –torn a pensar-.

A fora, adults que pretenen les regnes del país, alenen algarades i assonades, esvaloten com a galls de corral i devaluen institucions i valors democràtics: “no hi ha present, i els culpables som noltros” –pens ara- “però hi ha futur i esperança”... L’al·lota de mirada intel·ligent, com si m’hagués llegit el pensament, em mira de reüll amb un somriure i agafada de la ma de la companya –que ja riu- baixa tot enfilant el camí de l’escola on ensenyarà al mestre, amb tota naturalitat, a tocar la lluna amb els dits.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2007