divendres, de març 24, 2006

totalment d'acord:

menroca i "el menorca"
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran

dimarts, de març 21, 2006

L'extraviat

Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.

L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

diumenge, de març 05, 2006

pàgina oberta a tothom

Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.

dimecres, de març 01, 2006

Mozart, tu i jo

Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, a eben, a marfil, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, narcotitzants, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava, estripant. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el batec del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, fuses, classicisme, giny, una aladroga de corxeres enllaçades i un tall de respiració; ostatge en la interjecció de la realitat, foragitat cap un abisme.

Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006