dissabte, de novembre 26, 2005

Fins que la mort ens separi (o 26 N, el dia desprès)

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2004

divendres, de novembre 25, 2005

dimecres, de novembre 16, 2005

El pescaire poeta

El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

diumenge, de novembre 06, 2005

Un paseo en armonía

Hace una mañana de domingo fantástica, me dispongo a dar un paseo por mi ciudad y buscar un sitio agradable donde leer el periódico. Mi periplo empieza en Arc de Triomf desde donde tomo Passeig de Sant Joan hasta el Parc de la Ciutadella. Mucha gente ha decidido hacer lo que yo y topo con mujeres, hombres y niños que aprovechan este magnífico sol de otoño. Así, a ojo de buen cubero, diría que en Passeig de Sant Joan deambulamos un 60% de oriundos, un 25% de turistas y el 15% restante, inmigrantes.

Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.

Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.

Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.

Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).

Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.

I. Luso