dilluns, d’octubre 31, 2005

De la cultura, incultos y analfabetos (Pinzellades)

La cultura como valor es un concepto que posee múltiples manifestaciones y resulta extraordinariamente variable en función de la época y el lugar en que se desarrolla. El aislamiento de los pueblos estabiliza los rasgos culturales y los consolida. El sucesivo contacto entre culturas ha provocado mestizajes consecutivos, nexos remotos, rasgos comunes y supremacías de unos rasgos sobre otros –el idioma o determinados hábitos y costumbres (como la alimentación), son unos buenos ejemplos de ello-. La globalización esta provocando una auténtica colisión de civilizaciones y una desnaturalización cultural más allá del mestizaje o la mezcla enriquecedora: se está empobreciendo el balance global cultural.

Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.

La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).

Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.

Un colega de Valladolid

divendres, d’octubre 28, 2005

la gallineta ha dit que prou

a veure què diuen les gallinetes balears i valenci... bé, les balears

dijous, d’octubre 27, 2005

Khalil (vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan)

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, d’octubre 25, 2005

dilluns, d’octubre 24, 2005

Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes

Cultures/Coneixements/Tecnologies/Saviesa

Los indios de una remota reserva preguntaron a su nuevo jefe si el próximo invierno iba a ser frío o apacible. Dado que el jefe había sido educado en una sociedad moderna, no conocía los viejos trucos indios. Así que, cuando miró el cielo, se vio incapaz de adivinar qué iba a suceder con el tiempo. De cualquier manera, para no parecer dubitativo, respondió que el invierno iba a ser verdaderamente frío, y que los miembros de la tribu debían recoger leña para estar preparados. No obstante, como también era un dirigente práctico, a los pocos días tuvo la idea de telefonear al Servicio Nacional de Meteorología.

-¿El próximo invierno será muy frío? - preguntó.
- Sí, parece que el próximo invierno será bastante frío - respondió el meteorólogo de guardia.

De modo que el jefe volvió con su gente y les dijo que se pusieran a juntar todavía más leña, para estar aún más preparados. Una semana después, el jefe llamó otra vez al Servicio Nacional de Meteorología y preguntó:

-¿Será un invierno muy frío?
-Sí - respondió el meteorólogo- va a ser un invierno muy frío.

Honestamente preocupado por su gente, el jefe volvió al campamento y ordenó a sus hermanos que recogiesen toda la leña posible, ya que parecía que el invierno iba a ser verdaderamente crudo. Dos semanas más tarde, el jefe llamó nuevamente al Servicio Nacional de Meteorología:

- ¿Están ustedes absolutamente seguros de que el próximo invierno habrá de ser muy frío?
- Absolutamente, sin duda alguna - respondió el meteorólogo - va a ser uno de los inviernos más fríos que se hayan conocido.
- ¿Y cómo pueden estar ustedes tan seguros?
- Coño, porque los indios están recogiendo leña como locos.

dijous, d’octubre 13, 2005

N'gueme

Mentre s’ajusta el cordó de la bota comprova que la sola no aguantarà massa temps més. La goma ha perdut tot el seu gruix però ha anat acumulant petites i anònimes històries al llarg de centenars de kilòmetres caminats. La sola de la bota i N’gueme es miren mutuament, es parlen en silenci, recorden junts tot allò que voldrien oblidar i temen oblidar allò que més estimaven i que un llunyà dia d’agost havien deixat enrere. Les mirades mútues exclamen tristament que durant els darrers dies les botes ja no servien per caminar, en realitat eren perfectes per arrossegar-se, per moure’s com un fantasma, per fer equilibris entre la darrera derrota que la vida hi reservava i el salt de l’esperança.

N’gueme observa enganxats al cautxo rastres de desert, hores d’assedegament, agulles de fred i ofegs de calor extrema. La indiferència de la gent que va anar trobant pel camí, ja fa dies que va caure del lleuger equipatge. Mentre els pensaments s’esvaeixen els cansats dits d’unes mans plenes de futur incert, ajusten fermament la darrera volta de cordó, el nus no es desfarà, com tampoc la determinació.

Arribada l’hora del salt, N’gueme compren que només hi ha un camí, i no és precisament el de tornada. No hi ha tornada possible, no hi ha lloc amb el que retrobar-se... ara fortament agafat a la rudimentària escala de fusta que condueix al paradís, inicia una cursa a les fosques i en uns pocs segons sent com cau al buit. L’ascensió a un món ple de quimeres s’ha convertit en una caiguda lliure. El somni no ha saltat amb ell, ha batzegat i resta emmaranyat, pres, entre el filferro de punxes. N’gueme s’ha estavellat contra la realitat i per primera vegada ha sentit el major dels dolors possibles: els somnis en aquest món de ficció ja tenen propietari; ell s’haurà de conformar amb uns mutilats malsons... això si té sort.

J. M. Vidall-Illanes

divendres, d’octubre 07, 2005

I.C.B.


Iniciativa Cívica Bilvaína
Por la misma nos venimos a referir a la iniciativa de los auténticos defensores del patrimonio cultural e histórico de nuestra ciudad. Defensores que somos de los valores tradicionales y por tanto portavoces del pueblo, exigimos la inmediata devolución a nuestra ciudad de su nombre histórico de Bilvao. Nos avalan documentos de toda época para demostrar la barbaridad que supuso cambiar el nombre de nuestra amada ciudad a Bilbao, poniendo esta B que para nada tiene que ver con la evolución de la lengua, la nuestra, el bilvaense, sino que obedece a presiones de los vascuences imperialistas con su euskera, y que lo único que consiguen es crispación y polémica donde nunca la hubo, aquí en Bilvao.

dimarts, d’octubre 04, 2005

la gallina ha dit que no

...visca la revolució

la terra es rebela (gaia)

katrina, rita, eines que empra la natura, que és molt sàvia, per defensar-se del virus USA que fa estralls per tot el món.