diumenge, de juliol 31, 2005

de menroca a eclectia

Quants camps de golf hem de fer a Menroca per ser competitius amb Mallroca? Tants? Hala... Poseu un poc de seny, per favor...
un menroquí
www.menroca.blogspot.com
IBB Hotels Llanera Construcciones Menorca Bàsquet... si del que es tractava era de promocionar el nom de Menorca a nivell estatal, ho tenim complicat amb tants padrins. D'entrada, al mateix diari "insular", el Menorca, ja els anomenen com a IBB Llanera, deixant el nom original, Menorca, en segon terme. Clar que, vés a saber quin interessos deu tenir el cap d'esports senyor Urbano... i el diari en general. Només dir que just van pujar a ACB el senyor Domínguez des diari va passar a ser gerent o no sé què del club! Pagament a serveis prestats? No ho sé, ara quan aquesta persona era el respnsable de les cròniques de bàsquet, IBB Hotels per amunt, IBB Hotels per avall, i Menorca Bàsquet poc sortia.

panxes i culs

Hola, m'agrada molt aquesta pàgina i sempre la miro, enhorabona als creadors. Però ara que tinc la oportunitat, només voldria plantejar una reflexió. Com és que no està mal vist que una dona et comenti (a tu, home), per exemple, quina panxa que tens, t'has engreixat molt, vigila, eh? I en canvi seria totalment desencertat dir-li a una dona, potser la mateixa, quin cul que tens, t'ha crescut horrors darrerament! Cuida't, mona.
Que m'ho expliquin, plis.
E.D.

divendres, de juliol 29, 2005

maghen... magon...

La calor cau sobre Maó, i s'afegeig una pressió nova i desconeguda. La humitat impera, tothom sua i es venta. A Maó fa calor, vés quina cosa, en ple juliol. I Maó sua i bufa, i hi ha qui li remou les entranyes. Gent que es queixa i que vol hacs però escriu en castellà. Perquè no és que no sàpiga escriure en català o menorquí, sinó que no els dóna la gana.
Alguns, s’entén, acaben d’arribar; d’altres, s’entén, s’en foten i com en castellà tothom els fa cas, passen de rallar en llengües vernàcules, encara que portin aquí tota la vida.
I així anem fent. Maó, calor, humitat. Hacs i ets i uts. Tenim el que ens mereixem, no?

dilluns, de juliol 18, 2005

Juliol, 18

Malgrat la calor el dia s’ha llevat gris i dens. La radio vomita notícies incessants, relats de guerra de guerrilles a països llunyans. El meu rostre és travessat per la mirada d’uns ulls interrogants, trists, com extraviats; els ulls són els meus, exhibeixen el manifest de la derrota com a pavelló, amb el gest del vençut, amb el lluent testimoni de les llàgrimes exultants d’impotència. La poesia havia mort, de fet va ésser assassinada impunement i soterrada, condemnada baix la terra d’un oblidat fossar anònim. La poesia va ser vilment escanyada, ofegada, pels grollers exabruptes dels fusells.

Els assassins de poetes mai no varen ser jutjats. Hi havia poetes coneguts i ciutadans ignorats que volien viure la poesia d’un futur diferent. El futur va ser un retorn al passat, al de sempre, amb la força de les proclames imperialistes i sentències de mort contra la cultura.

Avui al calendari se li ha desprès un full, la sang que l’impregnava pesava massa per a permetre’l romandre, sense vergonyes, a la vista de tothom. El full s’ha doblegat en un gemec, el 18 que l’encapçalava s’ha amagat en la foscor d’un dol immens i el llibre dels poetes amb la veu negada, ha caigut a terra amb una escampadissa de lletres vermelles, gualdes i morades, tot construint paraules d’una amargor esperançada.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de juliol 15, 2005

quin país!

Hi ha un país en què un 80 % no tenen educació, en què la riquesa l'ostenta un 19% dels pobladors, un país on els recursos, que són grans, els gestionen quatre privilegiats i els importa poc el que els passi a la resta. Un país on el 10% de la població empra els recursos fòssils i contamina la resta de la gent sense cap remordiment. Un país on un percentatge obscè de persones moren de fam mentre altres procuren avenços tecnològics per impressionar el personal.
No ens hauríem de mobilitzar envers aquest país?
Sí, clar, però és la Terra.

dimarts, de juliol 12, 2005

L'atemptat

- No sabem el balanç global de morts. Les notícies són confuses i el control de la informació és molt estricte.

El meu interlocutor deixa de mirar-me, s’inclina a contrallum mentre allarga el braç per servir-se un altre malta.

- Mmmm! Aquest Islay de setze anys és veritablement bo. Com t’anava dient, serà molt difícil saber de quanta gent estem parlant. Reunir la informació no és fàcil, ja ho saps...

- Si, ho sé, però no deixo de pensar que ens trobem davant d’una tragèdia a la que no se li està prestant l’atenció merescuda. Tant esforç per tornar a la normalitat, tant tancar els ulls a la realitat, tanta contribució a una quotidianitat no gens alterada...

- És cert, però la gent és així, no podem fer res. Tens raó, és una tragèdia que es repeteix cada dia, un degoteig incessant, un drama que vessa oblit pels quatre costats, però a qui l’interessa? No estem parlant d’un atemptat normal, és una obra difusa, sense autors concrets i individualitzables, una obra col·lectiva, anònima que ja dura molts anys. A més, els ha tocat a d’altres... realment bo aquest whisky!

- Això del determinisme geogràfic no m’ho empasso; vols dir que hem de dormir tranquils per què ens ha tocat la loteria en nàixer a occident? I ells, i la resta? És veritat, no podem trobar culpables que portar davant d’un tribunal, això no és un atemptat normal, però aquesta reconfortant excusa no evita que avui, en anar-nos a dormir, a la nostre estimada Terra desenes de mils de persones l’hagin abandonada per què la inanició ha estat més forta que elles...

- D’algun lloc ha de sortir la riquesa. Ja ho saps, perquè hi hagi països rics n’han d’existir de pobres. Si la pobresa mata... això no deixa de ser un inconvenient, però és un model que funciona, no creus?

- Sí, però em sembla injustificable, insolidari, indignant!... eh... un altre whisky?

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de juliol 08, 2005

elogi de la mediocritat (i 3)

Y, con el tiempo, con mucho tiempo, incluso estas estables tendencias pierden su naturaleza y pasan a estadios aún más aburridos. La teórica muerte térmica del universo es un buen ejemplo: un universo entero, de miles de millones de años-luz de radio, compuesto sólo por un légamo frío carente de toda brillantez. En el cero absoluto, hasta los átomos se detienen. Todo es quietud, oscuridad, frío, estabilidad, homogeneidad, aburrimiento.

¿Por qué iba el ser humano a ser capaz de vencer a esta tendencia? ¿Por qué íbamos a ser nosotros precisamente los que obtuviésemos un sobresaliente mientras el resto del Cosmos saca un aprobado justito? Contemplar el universo en su medianía, en su falta de superdotación, es un ejercicio de autoestima. No somos ni mejor ni peor que los demás. Somos lo que somos y si hemos sobrevivido ha sido gracias al esfuerzo colectivo y no a los poderes de ciertos iluminados. Jamás un chamán consiguió vencer a la vejez como lo ha conseguido el colectivo de médicos, biólogos y farmacólogos.

No busque en sí mismo un poder que lo distinga del resto, no pretenda salir del montón, sino hacer del montón un sitio más agradable. No persiga vencer a las leyes físicas, sino conocerlas, comprenderlas y jugar con ellas hasta acomodarse de tal modo que pueda vivir con más comodidad. Las aves vencen a la gravedad con sus alas y el ser humano vence a su propia naturaleza con la ciencia, la tecnología, la ética, el arte y la discusión razonada.
No con presunciones de superpoderes, ni con exaltados discursos sobre salvadores galácticos o destinos de gloria y divinidad. Así, no se ha conseguido sino engañar a la gente y hacerle creer que es mejor de lo que realmente es. Sólo reconociendo nuestras limitaciones y estudiándolas, podremos superarlas. Reconózcase mediocre. Es más divertido, en realidad.

dimecres, de juliol 06, 2005

elogi de la mediocritat (2)

Es posible que haya seres que despunten en algo. El guepardo es un mamífero extremadamente rápido, el cuervo es un ave que aprende muy deprisa y los roedores se reproducen de un modo alarmante, pero ni el guepardo es capaz de aguantar mucho tiempo en plena carrera, ni el cuervo puede suplir su falta de habilidad manual, ni los roedores pueden evitar tener una gran mortalidad infantil en sus filas. Nada en este mundo puede superar ciertos límites que nos marca una mediocridad inherente al mismo.

Si contemplamos una cualidad, la que sea, por sí sola, cometemos el error de entender que el objeto de estudio se caracteriza únicamente por esa cualidad. Las habilidades de los sujetos y las capacidades de los objetos, deben entenderse como formando parte de un conjunto superior de seres y cosas que pertenecen a su vez a otro conjunto superior que es el propio universo. Y las leyes de este universo nos atañen a todos por igual.

El universo es aburrido en su mediocridad. Las estrellas queman hidrógeno y forman helio durante cientos, miles de millones de años quizá, para tener un instante de gloria final en el que formarán todos los demás elementos. Y estos elementos raramente crean objetos interesantes o curiosos. Lo normal es que tiendan a la estabilidad, creando minerales que duren mucho tiempo, pero sin cambiar. Sólo un elemento de entre todos los de la tabla periódica es capaz de crear complejas combinaciones de sí mismo y solamente unas pocas de esas combinaciones terminan por reproducirse, evolucionar y desarrollar nuevos organismos. Por lo general, la tendencia innata en nuestro universo es a volverse aburrido, a no tener detalles ocultos y a permanecer ahí por el tiempo que se pueda.

dilluns, de juliol 04, 2005

La bona educació

El llum de tarda projecta unes ombres allargades que es fonen amb l’escalfor de l’asfalt, al bell mig d’una Gran Via esmorteïda a les acaballes d’un esvaït diumenge. Carles ajuda el seu fill adoptiu amb el treball de classe, per sort l’exposició de Corot que han anat junts a visitar aquest matí ha estat molt il·lustrativa. També els comentaris de la parella de Carles, en Macià, professor d’Ètica a l’Autònoma, amant de l’impressionisme i de la natura, han servit per endegar la feina. Eduard, que així nom el jove, es troba a la recta final del batxillerat i l’any vinent voldria estudiar Història de l’Art –si alguna ment preclara no proposa suprimir-la, es clar-; el treball es titularà: “La passió per la natura a la pintura preimpressionista de Corot”.

De l’altre banda del carrer una pilota de futbol surt disparada pel forat d’una finestra seguida d’aprop d’un crit que sona a cançó del Serrat: “deja ya de joder con la pelota!”. La Carmen, acaba de bolcar tot el seu entusiasme educatiu sobre el seu fill biològic, en Joan, que havia escampat per terra la gerra amb flors que adornava la “taula camilla”. La resposta de Joan, tot un encant, no es va fer esperar: “que et donin pel sac, que jo me’n vaig al carrer i no sé si tornaré”; la mare li recorda que encara té els deures d’escola per fer, però aquesta constatació es perd pel forat de l’escala barrejat entre les blastomies del Joan, que passava completament de l’estèril esforç de sa mare per evitar-li el ja consumat naufragi escolar. De fet, el vailet no volia ser a casa quan en Manolo, pare biològic –o no- del Joan, estès de tornada després de veure amb els seus amics el partit de futbol codificat al bar de la cantonada. Avui el seu equip havia perdut i quan això passa torna de molt mala llet i amb un sensible positiu d’alcohol en sang. La Carmen s’observa al mirall, encara se li nota la marca a l’ull dret de la darrera batzegada que li va cruspir el Manolo...

Jo, des de la meva privilegiada finestra de la cantonada ho veig tot assaborint un cafè, ple d’aroma de tarda, mentre a la radio escolto la veu d’un ministre de Deu clamant contra la destrucció de la família, la falsificació de la condició humana i no se què de que “això només es pot donar entre un home i una dona”, postil·lant emfàtic: “això és una aberració, s’està deixant de tutelar adequadament els drets dels pares, dels infants i dels educadors”. Realment estava exaltat davant d'aquesta “voladura controlada de la família” que pretenia introduir una llei “aberrant, per a gent que pateix una patologia corregible...”.

Just en aquell moment, la Carme sent com la clau del Manolo intenta, amb poc èxit, fer-se pas al pany de la porta. Mentre tant ella, amb les mans al cap, tremola asseguda a la cadira de la cuina, el sopar no està fet i al seu cap s’amuntega el record dolorós del darrer dia que això va passar. I mentre una llàgrima histèrica fuig del seu ull, ella s’observa en silenci les marques als braços que, no gaire subtilment, li va deixar la molt aberrant i massa freqüent “voladura incontrolada” dels valors familiars.

J. M. Vidall-Illanes

diumenge, de juliol 03, 2005

elogi de la mediocritat (1)

Entre el ideario de los amantes de lo paranormal, está la idea de que mediante la concentración, el consumo de drogas, la fuerza de voluntad, el entrenamiento, los rituales mágicos o por combinación de varias de estas formas, se puede superar esa medianía a la que todos estamos condenados. El tiempo de los prodigios innatos pasó hace años y de unas décadas a esta parte, lo que está de moda es argüir que todos los seres humanos somos capaces de tales prodigios, pero que hay que "activarlos". Como instalar un nuevo programa en su disco duro, pero mediante complejos rituales de instalación.

La nefasta corriente de la Nueva Era y muchas de las pseudofilosofías orientales siguen esta idea: que el ser humano puede superar sus propias limitaciones incluso por encima de las leyes de la física. No es ya ser capaz de saltar más alto, correr más deprisa o levantar más peso, sino de hacer todas esas cosas sin ayuda de músculos ni tendones. O forzando a éstos a trabajar por encima de sus posibilidades potenciales.

El problema de este planteamiento es que contrasta con nuestro mediocre universo. Las estrellas más brillantes y masivas tienden a perder su masa rápidamente, cayendo en picado hacia la Secuencia Principal, manteniéndose en este estado durante mucho más tiempo hasta que son reducidas a escombros estelares, donde permanecerán por eones. Pocas llegan a ser objetos curiosos por lo bajo, como púlsares o agujeros negros. Lo normal es que acaben siendo cutres objetos estelares como enanas blancas o rojas. Los átomos que ganan o pierden demasiados electrones tienden a recuperarlos o a deshacerse de ellos, hasta conseguir cierta estabilidad electromagnética. La cantidad de objetos muy masivos en el universo es ínfima comparada con la cantidad de naderías diminutas que pululan por ahí. Frente a cuatro gigantes gaseosos en el sistema solar, tenemos centenares de millones de pedruscos del tamaño de granitos de arroz. La media ignoro cuál será, pero supongo que será muy parecida en todos los sistemas del universo.

extret de: Sergio Gil Abán; "Nuestro mediocre y aburrido universo"
EL ESCÉPTICO DIGITAL
Boletín electrónico de Ciencia, Escepticismo y Crítica a la Pseudociencia
http://digital.el-esceptico.org/
© 2000-2004 ARP-Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico
http://www.arp-sapc.org/
Edición 2005 - Número 7 - 2 de julio de 2005

divendres, de juliol 01, 2005

enhorabona

Als homosexuals que es volien casar, als casats que es volien divorciar, i als maonesos que volien viure a una ciutat amb un nom oficial que fos el que empraven normalment.

altair971, 1 de juliol, Maó