divendres, d’abril 29, 2005

st-ts: a mode d'epíleg

El budismo, si ha entendido que el dolor es el centro de todo, entonces lo ha entendido todo. Es la única religión que aceptaría si tuviera que aceptar alguna. El cristianismo está gastado. Todavía defiende una idea de porvenir. Curiosamente, por primera vez se siente que la gente ya no cree en el porvenir.
emile m. cioran

dimecres, d’abril 27, 2005

Ahir ens varen dir tarats

La llum matisada per la persiana de fusta es projecta, allargada i càlida, contra el sòtil de l’estança. El cridori matinal dels fillets del tercer, davallant de dos en dos els graons de l’escala, m’indiquen que ja són prop de les nou; ells continuaran esvalotats camí d’una escola confessional que els ensenyarà els principis de la convivència concertada i sufragada amb els diners de totes i tots. No em moc, però sent el caliu del teu cos, nu, estirat, i se que roman en la mateixa posició en que el vaig deixar ahir, després de fer-te l’amor. No et vull despertar, però jo hauria de prendre una dutxa ràpida i afaitar-me abans de partir cap a la feina al jutjat, on m’esperen dotze judicis de faltes.

Ara, amb el cap banyat i les idees més fredes, pens en el que vaig sentir ahir a la radio, mentre te mir com omples tots els plecs dels llençols amb el teu cos bronzejat, torrat pel sol primaveral, musculat, empatxat d’estima, ple del fruit dels abraços, la connivència, la convivència: formam una molt bona parella, ens estimam, mai discutim per res... i van vuit anys.

Torn a pensar en la veu insultant d’un malentranyat alcalde de no se quin poble de Catalunya, en el menyspreu d’un alt funcionari de l’Obra, en les paraules plenes de sentiment cristià d’un arquebisbe... totes diuen el mateix: tu i jo som una anomalia repugnant, persones tarades, ciutadans de segona. Ara me gir cap el mirall i retenc les dues imatges, la meva i la teva, mentre prenc camí cap a la feina m’ajust la corbata al coll i agaf el maletí que em vares regalar. Una besada al front i un breu comiat fins a la tarda, en que passaràs a recollir-me com cada dia.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, d’abril 24, 2005

strpts 4

Hay algunos hombres tan necios que si una sola idea aflorara a la superficie del cerebro, ésta se suicidaría aterrada de su soledad
emile m. cioran

divendres, d’abril 22, 2005

stps 3

El hombre es el camino más corto entre la vida y la muerte
emile m. cioran

dimecres, d’abril 20, 2005

La Conferència

Ara que tenim nou Papa, recuperam un vell escrit de Vidal-Illanes, de quan l'escàndol de capellans pederastes als Estats Units i la Conferència Episcopal espanyola va publicar una pastoral afirmant que la revolució sexual era la causa de tots els mals d'aquesta societat.

"Comprimits i enfundats en el vermell envellutat de les solemnes vestimentes, enaltits pels daurats símbols de llur jerarquia, asseguts en ordre descendent amb la rigidesa i rectitud de la grandesa que representen, els homes del poder estan preparats; la Conferència ja està constituïda. La sobrietat està barallada amb el plaer terrenal, per això el vi dolç que prenen és en realitat un nèctar diví que s’ingereix en un ritual iniciàtic que arrenca en el dolor que l’Home va patir ara fa dos mil anys, símbol del martirologi que representa l’essència de Tot en aquesta anacrònica Secta.

Sembla que el vi dolç està fent efecte. Potser el ritual reiterat glorificant la memòria de l’Home està passant factura.Unes hores de desenfrenat èxtasi de comunió i les estampes de pederàstia corren per la taula; com els comentaris que engrandeixen la discriminació de gènere o els argumentaris que defensen una i mil intervencions bèl·liques en nom de la Santedat. Guerra Santa a tot allò que suposi la discrepància, el pensament dialògic, l’esperit crític, una personalitat ben formada. Guerra Santa i sense miraments, ja ho advertiren vehementment, al cap i la fi han trobat l’explicació: tots els mals de la nostra societat s’alimenten i són causa de l’abjecte, pecaminosa i perversa revolució sexual.

J. M. Vidal-Illanes"

estriptís 2

Sufrir es la manera de estar activo sin hacer nada
emile m. cioran

dilluns, d’abril 18, 2005

estriptís 1

Las religiones, como las ideologías que han heredado sus vicios, se reducen a cruzadas contra el humor.

emile m. cioran

divendres, d’abril 15, 2005


quan un indret esdevé massa popular, l'elit en fuig i crea un altre àmbit, només per a ells; però sempre hi ha qui els encalça i s'esmuny per les escletxes... Posted by Hello

dimecres, d’abril 13, 2005

el dol sublimat

No crec que pugui llegir mai res que em faci sentir el dol com la "Elegía a Ramón Sijé", de Miguel Hernández. No vull dir amb això que no m'agradin les vostres poesies, però és que la d'Hernández em supera. La vaig conèixer (i a Miguel Hernández també) gràcies al disc que li va dedicar Joan Manuel Serrat. Ens diu Hernández: "En Orihuela,su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería". Con quien tanto quería, no a quien tanto quería com diu el Serrat. Em sembla una expressió d'amistat com no n'he sentit d'altra. Us l'adjunto, per si la voleu penjar.
Susanna



ELEGÍA A RAMÓN SIJÉ

( En Orihuela, su pueblo y el mío,
se me ha muerto como del rayo
Ramón Sijé, con quien tanto quería.)

MIGUEL HERNÁNDEZ
(1910-1942)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.



Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.


10 de enero de 1936

dijous, d’abril 07, 2005

Dels niguls a la terra

La filleta trista d’ulls fulgents volia emprendre camí cap el firmament, però havia d’esperar a que es fes de nit perquè sabia que de dia només es podia anar a visitar els niguls. La filleta trista de mirada llangorosa sabia que al niguls habiten criatures que adopten formes canviants, ara un elefant, ara una boa, ara un baobab... La filleta rossa d’expressió melangiosa volia anar cap els estels, volia descobrir el motiu de perquè no somreien des de feia temps. Va cercar i cercar però els estels lluïen sense somriure. Es va aturar en un asteroide blanc i des d’ell va contemplar la terra, blava i bella com els ulls d’una moixeta que allà baix miolava de tristor. La filleta de cor trist i noble s’estava fent gran, i apesarada s’interrogava: què li estam fent a aqueixa terra que d’enfora sembla sublim i d’aprop dolen els esquinços del malbaratament de tanta bellesa? La filleta intel·ligent, amb mirada interrogant, ara tocava de peus a terra i en un revolt del pensament es va trobar amb la iniquitat humana; ens estan embacinant mentre impúdicament els hi creix el pes de les butxaques.

J. M. Vidal-Illanes