dilluns, de febrer 28, 2005

El duelo

Me giro y ya no estás.
Sin volver la mirada atrás,
cierro el alma. Me detengo.
Ya no vierto lágrimas, pero lloro.
Y es que la mirada me quema
Y me duele el aire que respiro
por saber que es el mismo
que nunca volverá a darte aliento.

J. M. Vidal-Illanes (1980)

dijous, de febrer 24, 2005

El dol

L’esvoranc que m’enfonsa
En la negror de la nit
Entre els plecs m’esborra
Del no record mai sentit

Car l’absència m’ofega
Tant atrafegat respir
Que el cor no batega
I em mor en no sentir

El mirall em retorna
En llevar-me al matí
La realitat perduda
D’un somni que va fugir

Obro els ulls i comprenc
La tristor que envaí
L’ànima torturada
Quan plorant recordava
Que ahir ens vas morir

M. P.

dimecres, de febrer 23, 2005

23 F

Record perfectament el moment. Les paraules brollaven constants, intenses, i sorgien amb un fil d’incertesa. Del gran altaveu de l’aparell de radio –que havia estat engalzat als exercicis pràctics d’un taller d’enginyeria de telecomunicacions- emanava el que semblava la fi d’una crisi de govern que no arribàvem a comprendre: Adolfo Suárez havia dimitit.

Jo, al meu pis de l’Hospitalet, dret, inquiet, donant voltes per la sala, escoltava atentament el discurs d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. El meu atribolament s’assemblava al desassossec d’un sensible aucell segons abans de produir-se un seïsme. De sobta, les paraules monòtonament cultes de l’aspirant a president es varen entrellaçar amb crits verd i caquis que, cavalcant a lloms d’un tricorni, es van imposar a la manera hispànica. El cavall de Pavía irrompia al Parlament: “al suelo todo el mundo”. Un retronar de fusells donaren el to dramàtic que hi mancava a l’esperpèntic cop.

Em vaig quedar paralitzat, estorat, las mans al cap, repetint en veu alta: “no, no, no! Què està passant? No és possible el que estic sentint...”. En sortir al balcó les cares dels meus veïns palesaven idèntic esbalaïment; ens miràvem interrogant-nos, impotents.

Tal dia com avui, però de l’any 1987, ens deixava Jose Zeca Alfonso, l’autor de la peça que es va convertir en consigna: “Grândola, vila morena”; commovedor poema musicat que un 25 d’abril va treure els clavells i els tancs pels carrers de Lisboa. Què diferent sona ara tot. En aquell altre 23 de febrer, el de la segona part del cavall de Pavía, vaig posar una cinta de la cançó d’Alfonso a tot volum, projectant-la cap al carrer, tot i esperant que la gent tragués els clavells vermells i donés una resposta que aturés la caiguda lliure cap aquell celtibèric pou de foscor que semblava renéixer.

En acabar la cançó, em dirigí a peu cap a la Facultat d’Història del campus de Pedralbes. En arribar em va confortar el fet que molta gent tingués la mateixa idea: molts clavells rondaven en l’ambient i aquesta vegada estàvem convençuts d’aturar la follia tricornial d’uns messies als que ningú no els havia demanat que salvessin res.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de febrer 21, 2005


NUCLEÒLICA, de Kukuxumusu per a GREENPEACE Posted by Hello

dissabte, de febrer 19, 2005

Rosa de escándalo

Cuando el hombre se extinga,
cuando la estirpe humana al fin se acabe,
todo lo que ha creado comenzará a agitarse,
a ser de nuevo, a comportarse libremente
-como los niños que se quedan solos en casa
cuando sus padres salen por la noche.
Héctor conseguirá humillar a Aquiles,
Luzbel volverá a ser lo que era antes,
fornicará Susana con los viejos,
avanzará un gran monte hacia Mahoma.
Cuando el hombre se acabe -cualquier día-,
un crepitar de polvo y de papeles
proclamará al silencio
la frágil realidad de sus mentiras.

angel gonzalez

divendres, de febrer 18, 2005

... i després del comiat

Abans d'entrar al paradís
m'espolso la pols grollera,
calculo els graons que hi ha
i faig deu passes enrera.

Miquel Bauçà (1940-2004)

dimecres, de febrer 16, 2005

Travessant el riu (1)

Horacio observa la finestra. A l’altra banda dels vidres la foscor persisteix a manera de presagi. Normalment, un feble raig de llum acostuma a acompanyar cada matí l’acte d’obrir els ulls i sentir de nou que ha de cremar un dia més de la seva vida; però avui Horacio s’ha llevat una mica més prest del que és habitual. Avui aquest artesà de vida pausada, conversa de bar i natura desperta, no baixarà al taller a rematar la darrera sabata, assegut a la banqueta mentre el vell mestre li dóna conversa.

Horacio es mira les mans, colrades com la pell que treballen, fortes com el convenciment que el conduirà a la plaça, on un camió empolsat espera emparat en la negror d’aquesta freda matinada. Avui emprendrà camí a l’altra banda. Demà, potser en dos dies, travessarà el riu. El reclam d’una vida de benestar material és massa fort. A les aigües fangoses que fan de frontera deixarà la dignitat, els amics i bona part de la seva vida passada... com dir-li que està a punt de córrer cap a l’abisme? Com dir-li que la societat realment lliure que espera trobar en travessar la línea només existeix al món dels somnis?

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de febrer 14, 2005

Comiat

Potser avui m'he fet enfora
m'he perdut per la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.

Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 - Barcelona, 2004)

dimarts, de febrer 01, 2005


Posted by Hello

A Jaume (El Perich)

Cóm veus el món des d’allà on siguis? Encara dibuixes?

Noltros enyoram el traç d’humor informal però rigorós amb que ens regalaves els matins. En obrir el diari, corríem per a rebre la descàrrega de les reflexions d’aquell progre-pensador que, amb l’ajut d’un moix, pensava que el món podria descriure’s des d’una altra perspectiva.

Com sempre, ens vares ser arrabassat en silenci ara fa deu anys.

No em regalis llibertat!

Miro per la finestra, l’aire es veu net, el cel es dibuixa clar. La temperatura, tímida, ha decidit no destacar massa i s’ha plantat en els quatre graus. Avui fa un fred matí d’hivern. Engego la ràdio, de les seves entranyes sorgeixen boires camuflades entre gavardines i ulleres de sol, seguiments i empaits, intromissions en la meva intimitat. Intento pensar però un reflex ràpid adverteix el meu cervell que determinades idees seran interceptades per rastrejadors implacables del pensament únic. Deixo de pensar, la meva salvaguarda està garantida mentre em mantingui al marge d’aquesta impura actitud.

Torno a mirar per la finestra, em sento observat, l’aire no és tant net i el cel s’ha enterbolit. La fredor persisteix, un calfred es dispersa pel meu desassossegat cos. Si em quedo a casa aixecaré sospites, si surto igual em trobo de cara amb la meva llibertat.

Llibertat, a soles, observat des de vés a saber on, mai com ara un encontre com aquest havia estat tant comprometedor.

Llibertat, ultratjada vint-i-quatre vegades i en nom de la qual corres el perill de ser bombardejat...

J. M. Vidal-Illanes