divendres, de gener 28, 2005

Cumpleaños

Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en el aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños
Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho.

Ángel González

diumenge, de gener 23, 2005

poema obert

envieu a eclèctia nous versos per continuar el poema, versions o modificacions
eclectia@wanadoo.es (aviat tindrem un wiki)
-administradors ECLèCTIA-

ens fem vells
se'ns moren els pares
se'ns cauen els pèls
i no trobem recanvis
quan perdem els llaços
que crèiem eterns

ens fem vells
enterrem les mares
se'ns cauen els pèls
i no trobem recanvis
quan perdem els llaços
que crèiem eterns


Ens fem vells
i alhora més savis
se'ns escurça el temps de gaudir-ho tot
cal triar, doncs per a tot no arriba.
I esdevenim els llaços
que altres creuen eterns

ens fem vells
els amics s’enterren
se’ns cauen els pèls
i no som recanvi
pels qui perden els llaços
que creien eterns


ens varen fer vells
els amics ens enterren
què importa ja el pel
no trobareu recanvis
en perdre els llaços
puix res no és etern

Ens volen fer vells
farcits d'experiència
respirem tranquils
i ens farem vells
quan volguem nosaltres
no quan vulguin ells

divendres, de gener 21, 2005

La mar i un món (Crònica 4)

Lluitar per una causa justa t’ha fet guanyar el menyspreu dels que lluiten per ajustar llurs causes. Corprès alces la mirada i travesses la llum de l’horitzó que ara et sembla més enfora que mai.

Les ànimes negres en l’intent de descavalcar la incòmoda companyia blava i verda han provocat que tothom dins l’embarcació perdés l’equilibri. Alarmats pel gir de les circumstàncies ara ningú no voga, s’aferren a l’amura de la nau com qui s’entrega a les oracions que el salvaran després d’una vida de misèries ètiques. La mar s’excita i còmplice de la situació, decideix convertir en eutanàsia el que instants abans era una pràctica suïcida.

Els esperits de la foscor, en anar matant tot el que trobaven al seu voltant han acabat també amb el vaixell que els hostatjava; com el càncer, que en l’afany de progressar mata sens pietat el cos que l’encobeeix, morint amb ell.

Les aigües, ara turqueses, s’empassen les darreres restes del naufragi. Els dofins platejats es miren desconcertats, xisclen de llàstima i emprenen camí cap el llevant d’esperança, ara que l’alba comença a despuntar.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de gener 20, 2005

La mar i un món (Crònica 3)

La mirada interrogant d’un petit cetaci va anar seguida d’un saltiró inquiet. Cercava una resposta a l’enigmàtica causa de la inclinació de l’embarcació. De fet, la meitat ocupada pels éssers d’ànima negra pesa molt més, efecte d’un abús innatural –innat/natural- resultat de la suma a que porta causa el néixer tocat per la cobdícia, allà on l’opulència té espai per ocupar amb avidesa el forat que la intel·ligència va perdent: l’egoisme.

Potser hi hagi una solució, hom pensa. Per això una part del grup –siluetes fosques d’idees i d’ètica- s’ha aixecat i, mentre la resta incrementa el ritme en vogar, ha començat a imprimir un moviment pendular amb la inequívoca intenció de alleugerir pes a l’embarcació, tot esperant que els desprevinguts blaus i verds perdin l’equilibri i caiguin per fondre’s amb els colors intensos de les aigües que els envolten.

Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred. El llum de llevant l’escalfarà, com escalfa l’ànim dels que se saben lluitant per una causa justa.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de gener 19, 2005

La mar i un món (Crònica 2)

No hi ha treva possible, les ànimes fosques musculen les seves habilitats conspiradores. Cada cop de rem que donen desperta la ràbia de les onades que reben l’agressió amb paciència però sense resignació. La natura sempre es torna contra qui la viola traspassant els límits del respecte gaia. L’ètica es dissol a mida que l’ànima fosca s’apropia d’aquella altra ànima que un dia va ser de Juan Salvador. De fet els conspiradors no aconsegueixen fer seva l’essència d’aquella gavina, només la forma transfigurada en logotip, marca d’una falsificació carronyera d’un ésser extraviat de la natura marina.

Un dofí mostra discretament el seu platejat llom, mira als ulls verds i blaus que apunten al llevant mentre intenta obrir un camí construït amb la bellesa de les petites coses i els grans sentiments. Ha vingut atret –inquiet- pels cruixits amb so de fusta que emet la casa comú dels dos grups. Sap, perquè ho ha vist abans, que l’embarcació té una resistència limitada i la natura espera el moment per cobrar-se el dany que pateix, abans que cicatritzin les nafres obertes pel flagel de l’abús.

De l’horitzó de llevant arriben xisclades harmonioses dels germans de l’ésser de llom platejat. Les voluntats blaus i verdes, que escolten en silenci, saben que és una crida, amb cromatisme de lament, que convida a no deixar-se vèncer.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de gener 18, 2005

La mar i un món (Crònica 1)

Avui s’han fet a la mar. El dia, dolç com el blau dels ulls de la mirada que s’acomiadava a la vora del moll gris de ciment, convida a endinsar-se en el dilema. La paradoxa de surar mentre es lluita, juga amb les onades verd turquesa que esquitxen voluntats negres, enutjades per la incomoditat. Per contra les mateixes onades proporcionen aire fresc als sentiments blaus i verds dels que respecten el seu entorn, font de vida.

El grup de voluntats negres comença a vogar amb força, no hi ha descans possible davant aquest desafiament. La munió de sentiments blaus i verds continua amb el seu ritme curullat de voluntat, emparats per la bona fe i la il·lusió d’un món millor.

La competició no deixaria de ser un espectacle més, com les regates de les universitats angleses de sempre, si no fos perquè els dos grups es troben dins la mateixa barca, uns miren a llevant, altres volen arribar a ponent. La barca emet un so queixós, cruix en un lament d’impotència, sap que a llevant neix el dia, l’esperança. Sap, per contra, la barca, que a ponent la foscor s’ho engoleix tot mentre brama satisfeta d’haver posat fi a l’últim raig de color.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, de gener 16, 2005

dimarts, de gener 11, 2005

Un any pròsper des de Manitoba

Una tribu d’indis de Manitoba celebrava cada canvi d’estació coincidint amb els solsticis i els equinoccis. L’any nou el situaven amb l’entrada de la primavera, moment en que iniciaven camí a les pastures més al nord on tornarien a trobar aliment i pells per a les estacions més dures de l’any. Ells no es desitjaven bon any, ni feliç any nou ni altres banalitats. Entre ells destacaven dues actituds i expressions davant el nou any que començava:

1) Donaven gràcies a la natura per ser bondadosa amb ells i obrir una nova etapa de regeneració i esperança.

2) Celebraven un cerimonial on segellaven un pacte comú per fer possible un nou any pròsper.

Pel que veiem, no queien en la superficialitat de desitjar (sovint per pur formalisme) una cosa per a la que tanmateix no posam res de la nostra part per fer possible; senzillament feien el més fàcil (o potser el més difícil?) comprometre’s en fer tots plegats del nou any una nova etapa de treball en comú, treballar per a que l’any que començava fos el millor possible.

Igual noltros també podríem deixar de desitjar-nos felicitat i, per contra, podríem posar-nos a treballar plegats per a aconseguir aquesta felicitat colze amb colze?

dimecres, de gener 05, 2005

... i els Mags arribaren

Des de ponent, des del sud, des del nord... diuen que d'orient. Ells arribaren seguint el rastre d'un estel misteriós, que durant dies, amb la coa llampant, il·luminava una destinació humil, d'algú que havia de salvar el món.

De qui o de què, calia salvar el món? D'una lectura crítica de les Sagrades Escriptures sembla que l'Home havia de salvar l'home (o millor a la humanitat). Calia redimir l'home del seguit d'errades i bestieses que aqueixos éssers "superiors" havien acumulat després de segles de domini intel·ligent...

Que vengui el Salvador de veres! Que dos mil anys després de l'arribada d'aquell Redemptor aquest món està més acabat que mai.

Als Mags els hi acabaré aquesta carta amb la petició d'un únic regal: "Si no podeu enviar el Salvador de veres, idò, atureu el món, què em vull baixar".

Feliç nit de Mags (això de reis ho omitim per respecte als republicans, perdedors d'ahir i d'avui... i potser de sempre).

(Anònim del Segle XIX, o del XX, o del XXI o del ...)

dissabte, de gener 01, 2005

nou any

nou any, bon any... proposeu fórmules diferents, val?