dimecres, de desembre 21, 2005

16.000 que diuen que no

Més de 16.000 adhesions s'han enviat ja al Ministeri de Medi Ambient demanant que no es concedeixi la cessió del domini públic per construir el dic. Els projectes del port de Ciutadella estan provocant una gran protesta sense precedents, de ciutadans cansats de veure com es pretén continuar amb la destrossa del patrimoni natural sota l'excusa d'un fals progrés.
El propi Comitè MaB de la UNESCO a Espanya, que vetla per la gestió que es fa a les Reserves de la Biosfera, s'ha interessat per conèixer els detalls del projectes, degut al seu elevat impacte ambiental. La Coordinadora es reafirma en què els projectes del dic i la dàrsena són absolutament contraris a la filosofia de la Reserva de la Biosfera i que la imatge de tota Menorca es podria veure seriosament afectada per impulsar aquest tipus d'iniciatives.
La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ha enviat també al Ministeri una còpia de l'ampliació de la denúncia feta davant la Comissió de les Comunitats Europees, que cal recordar que té obert un expedient d'investigació sobre els projectes del dic i la dàrsena.
Les entitats i persones que treballen de manera conjunta a la Coordinadora es mostren disposades a frenar uns projectes que consideren molt agressius i que ja no són propis del temps actual. S'espera que el Ministeri de Medi Ambient sigui sensible a la clamorosa oposició que s'està rebent.
La campanya d'adhesions per demanar al Ministeri que no cedeixi el domini públic seguirà en actiu mentre no hi hagi pronunciament oficial. Qualsevol persona que no ho hagi fet encara, s'hi pot afegir a través de la web www.gobmenorca.com

divendres, de desembre 16, 2005

PER A PLORAR

o ens hauria de caure la cara de vergonya


The Times. Una lista de ricos

En el centro de las negociaciones presupuestarias de la UE está la Política Agraria Común (PAC). En el centro de las negociaciones mundiales de comercio de Hong Kong está la PAC. Unas y otras están bloqueadas por la PAC, cuyos subsidios mantienen en la pobreza a millones de agricultores del mundo. Es la parte nuclear de un excéntrico presupuesto que despoja a Europa de dignidad diplomática y de salud económica. Pero aparentemente la PAC está fuera de discusión, gracias sobre todo a Francia. Una buena noticia para quienes se benefician, algunos identificados en un documento que se acaba de conocer. (…) Están en la lista el príncipe Alberto de Mónaco, que recibió al menos 200.000 libras en 2003 y 2004 y (…) la reina Isabel de Inglaterra, que obtuvo 155.000 libras. (…) Cees Veerman, un ministro holandés, recibió 112.500 libras. Entre sus responsabilidades se incluye la agricultura y amenazó con dimitir si su primer ministro apoyaba a Blair en su afán reformista de la PAC. Tuvo éxito. (…) En Dinamarca, 4 de los 18 miembros del gabinete, o sus esposas, reciben dinero de la PAC. (…) Británicos, aparte de la reina, hay en la lista. El duque de Westminster, con una fortuna valorada en 5.000 millones de libras – el británico más rico – recibió 174.000 libras. (…)
En 2003, el 6,5 % de agricultores europeos más ricos percibió el 55 % del total de subsidios. En España, el 18 % más rico recibió el 76 %. Cada año desaparecen 37.000 familias de agricultores en España. La UE cosecha lo que antes sembró.

El País-Revista de prensa. 15/12/5

divendres, de desembre 02, 2005

El pescador poeta i el dic de l'anacronisme

Aquesta és la dúplica de Vidal-Illanes al dic de la vergonya (no sabem si pensava en Ciutadella quan ho va escriure, però s'escau al cas):

"El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal."

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005 / Publicat a "Vexil·lari" i a "Menroca"

els dics de l'anacronisme http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu


Un anacronisme és un fet que no és propi del temps que corren. Diríem que es una cosa estantissa, caduca, rància. Que potser en el seu moment es podia entendre, però que ara ja no s'entén. Als anys seixanta i setanta es van fer grans hotels en primera línia de mar, sovint sobre la mateixa platja (Arenal d'en Castell, Cala Galdana, Son Bou...).
Fa trenta anys es feien aquestes endemeses, però si avui qualcú proposés una cosa així, fàcilment es diria que és una proposta anacrònica.
Idò així és com ens sonen actualment els grans projectes d'obres públiques que s'estan plantejant per Ciutadella. Un dic enorme en un port que avui és preciós, una dàrsena esportiva que s'ha d'excavar a costa d'un penyal, i ara un nou dic a Son Xoriguer. Per què passen aquestes coses a Ciutadella?
En la nostra opinió, Ciutadella pateix aquesta nova ofensiva destructora perquè els oportunistes de fer diner ràpid saben aprofitar molt bé l'existència de governs anacrònics. Ciutadella és encara un destí preferent per als negocis bons de fer, perquè l'Ajuntament comparteix amb el Govern Balear qualque més que el mateix color polític. Comparteix una visió pròpia dels anys setanta, quan es confonia el moure ciment amb el progrés, quan es confonia el guanyar terreny a la natura amb la civilització, quan es confonien les obres gegantines amb la modernitat.
Quan des d'un govern s'envien aquests tipus de senyals, és prest i els especialistes de l'especulació mouen fitxa. La darrera és la pretensió de construir un dic (un altre!) davant el que un dia va ser l'estany de Son Xoriguer i que, quan es va convertir amb "Es Lago", va perdre els grans valors ambientals que acollia i va provocar la corresponent salinització de tot l'aqüífer proper.
"Es que hi ha demanda d'amarraments", diuen. Sí, i també hi hauria demanda de xalets damunt Macarella i Cala en Turqueta i no per açò es construeixen. Menorca (i Ciutadella és oficialment "Ciutadella de Menorca") ha de saber què vol fer amb el seu present i el seu futur. Però ho ha de decidir amb ulls del 2005, del segle XXI, no de fa trenta o quaranta anys enrere. Que qualcú els hi regali una agenda actualitzada, per favor. La que fan servir ara està passada, decrèpita, anacrònica.

GOB de Menorca

http://www.gobmenorca.com/campanyes/dicciu

dissabte, de novembre 26, 2005

Fins que la mort ens separi (o 26 N, el dia desprès)

Avui la dutxa havia durat uns minuts més que de costum. Se sentia brut, però no massa... El cap ja no li bullia tant com el vespre passat quan va sentir durant hores el batec de la sang fluint bojament per les venes, unes venes inflades per l’ira, una ira que no comprenia, però que li va sorgir d’unes profunditats molt arrelades. Les gotes d’aigua freda lliscaven deixant al seu pas un rastre de cossiguetes tènues i electritzants. El barnús li cobria la vergonya i el feia sentir una seguretat confortant.

Assegut a taula, desplega el diari, com cada dia, violant unes planes llises i uniformes, amb l’olor i l’escalfor que s’entrecreua amb el càlid aroma i textura del pa calent. El cafè servit al moment amb la llet natural enriqueix encara més la simfonia dels sentits. L’amarg gust de la confitura de taronja, molt a l’anglesa, pren cos amb els titulars que destaquen en portada: “Una dona mor a mans de la seva parella a...” no importa el lloc, però ja és la que fa 47 en el que va d’any, segons s’apunta al cos de la noticia. Ell s’arregla els cabells, glopeja llargament el cafè amb llet i mira de través la torrada enriquida amb mantega i melmelada. “Bé –pensa- en realitat ja són 48”.

Al fons del passadís, llarg i estret, amb el terra de fusta clara, un rastre viscós dibuixa el preàmbul d’un nou drama. A contrallum un braç penja inert, coronant la silueta del llit de matrimoni que es retalla a l’habitació principal. Matrimoni que ha deixat de ser-ho, que ho va deixar de ser fa temps; se’n va anar un fred dia d’hivern quan el respecte va fer les maletes per no tornar-hi mai més.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2004

divendres, de novembre 25, 2005

dimecres, de novembre 16, 2005

El pescaire poeta

El silenci imposa la seva llei mentre l’horitzó dibuixa el despertar del dia amb un traç ocult de colors gèlids. La llei és grisa, el silenci és fred. El pescaire ha trencat la canya entre blastomies imaginaries -per no violar el moment en que la queixa serpenteja entre la tristor-. Els ulls cansats s’obren camí entre el rostre assaonat, ple de poesia, amb el dolor amagat entre les nobles arrugues.

El subgènere polític, l’antipoeta, se n’ha sortit un pic més. Una escultura de destrucció i grandesa ignominiosa s’obre camí en la pacífica làmina d’aigua. Els esquàlids cervells dels destructors de talent odien que la natura sempre sigui més bella, per això, per més que s’esforcen, els seus pensaments, les seves idees, són caricatures en honor a la indigència intel·lectual: com que desconeixen el vertader sentit de crear respectant-se a si mateixos, a l’essència que els hi ha donat la vida, artefacten la destrucció com a resposta al suspens que l’existència els reserva.

Avui el pescaire ja no batega, aquest món no el pertany, ha perdut el port que el donava abric i escalfor. El vell poeta s’ha refugiat en la esvaïda visió dels records d’un temps que enyora, que mai més serà; el perfil d’un altre temps es dissol emmetzinat de vergonya aliena.

El pescaire poeta s’allunya, el vent, fred i net, estimada i temuda tramuntana, ha començat a fer lliscar destrament el vell llaüt que, amb singladura incerta, desplegada la vela, el servirà d’august i entranyable cadafal.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2005

diumenge, de novembre 06, 2005

Un paseo en armonía

Hace una mañana de domingo fantástica, me dispongo a dar un paseo por mi ciudad y buscar un sitio agradable donde leer el periódico. Mi periplo empieza en Arc de Triomf desde donde tomo Passeig de Sant Joan hasta el Parc de la Ciutadella. Mucha gente ha decidido hacer lo que yo y topo con mujeres, hombres y niños que aprovechan este magnífico sol de otoño. Así, a ojo de buen cubero, diría que en Passeig de Sant Joan deambulamos un 60% de oriundos, un 25% de turistas y el 15% restante, inmigrantes.

Llego al Parc de la Ciutadella y el modelo de paseantes cambia no por el origen de las personas sino por sus edades y modo de desplazarse: han aumentado los niños y jóvenes; algunos se desplazan en bicicleta. Me siento en un banco a sol y sombra y leo un rato.

Cuando termino me dirijo hacia una salida del parque que da al Passeig Picasso con la intención de ir a las Rambles, atravesando el Born, la Rivera, Ciutat Vella por calles que habré pisado un montón de veces pero que no llego a reconocer. Las tomo al azar, buscando el sol y llego a una especie de bombonería, en la que se puede comprar delicatessen de chocolate y bizcocho, de diseño. No puedo resistir la tentación y entro a comprar postre. Tal vez el propietario sea Belga; la muchacha que me atiende es sudamericana, conoce el producto a la perfección y es extremadamente amable.

Rec Comtal, Comerç, Born, Nou de Sant Francesc, Ample, Pescateria, Fossar de les Moreres, Plaça Real y un montón de calles, callejas y plazas más, con vida propia. En ellas vuelve a cambiar el modelo: hay más inmigrantes; pero sigue la tranquilidad y el aire plácido de convivencia pacífica. Entro en un todo a cien regentado por chinos a comprar pilas. Un poco más adelante entro en un supermercado. El dueño es de origen árabe, tal vez magrebí, no lo sé. Compro cous-cous, plátano y una especie de empanadillas que tienen muy buena pinta: la cena de hoy está resuelta.

Llego a las Rambles y la proporción de turistas aumenta de manera exponencial: aquí hay de todo. Añadir a la fauna urbana los artistas que realizan sus “performances” , las floristas y los quiosqueros (de prensa y animales).

Un paseo estupendo, una sensación agradable: la de vivir en un mundo en armonía, en el que reina la convivencia en paz y el mestizaje es de lo más normal. Lástima que tenga la costumbre de leer el periódico.

I. Luso

dilluns, d’octubre 31, 2005

De la cultura, incultos y analfabetos (Pinzellades)

La cultura como valor es un concepto que posee múltiples manifestaciones y resulta extraordinariamente variable en función de la época y el lugar en que se desarrolla. El aislamiento de los pueblos estabiliza los rasgos culturales y los consolida. El sucesivo contacto entre culturas ha provocado mestizajes consecutivos, nexos remotos, rasgos comunes y supremacías de unos rasgos sobre otros –el idioma o determinados hábitos y costumbres (como la alimentación), son unos buenos ejemplos de ello-. La globalización esta provocando una auténtica colisión de civilizaciones y una desnaturalización cultural más allá del mestizaje o la mezcla enriquecedora: se está empobreciendo el balance global cultural.

Sin embargo, el analfabetismo y la incultura son conceptos diferentes –también variables-. La alfabetización en determinadas épocas o lugares se ha limitado durante mucho tiempo a aprender a leer y escribir; sin embargo, hoy, la alfabetización se dirige hacia objetivos tecnológicos: manejarse con autonomía en el uso de las nuevas tecnologías –como la informática o el Internet-; o también se dirige hacia objetivos de mejora de lo que se viene a denominar “cultura general”: conocimientos matemáticos abstractos, o de historia, o de geografía, entre otros.

La cultura, por el contrario, tiene dos manifestaciones esenciales –entre otras-: la de raíz tradicional y utilitaria, conformada por el conocimiento ancestral que ha permitido a la humanidad sobrevivir y progresar adecuadamente (y que en mayor o menor medida y sofisticación está siempre presente en todos los pueblos); y la cultura elaborada, surgida del ocio y la creación, normalmente asociada a manifestaciones artísticas que enriquecen la cultura tradicional, sus manifestaciones históricas son la filosofía, la literatura, la música o el arte pictórico o escultórico, junto con el conocimiento asociado a todas ellas (no siempre presentes de forma evolucionada en todas las culturas).

Por tanto N’gueme posiblemente sea analfabeto, pero no inculto, aunque su cultura se limite a los conocimientos tradicionales elementales que su sociedad le ha transmitido. Ahora bien, el problema de N’gueme (y de los que vivimos en territorios que reciben gente de lugares remotos y culturas dispares) va a ser la dificultad real de que su cultura le sirva de algo en ese país occidental desarrollado que lo “acoge”; lo más probable es que su cultura –diferente- contribuya a su marginación e incomprensión, además de impedir que se integre adecuadamente a su nuevo lugar de residencia.

Un colega de Valladolid

divendres, d’octubre 28, 2005

la gallineta ha dit que prou

a veure què diuen les gallinetes balears i valenci... bé, les balears

dijous, d’octubre 27, 2005

Khalil (vist des de la planta 38 d'un edifici de Manhatan)

El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.

Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.

L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.

Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, d’octubre 25, 2005

dilluns, d’octubre 24, 2005

Khalil

La lluna, esvaïda entre la claror del dia, estenia un blanc i captivador influx sobre el cendrós paisatge de misèria humana que dominava la Vall. Amb una languidesa escarrufant i uns ulls desperts però ignorants de tota maldat, Khalil s’interroga ingènuament sobre la naturalesa del tust que l’ha estabornit fent-lo jeure cap al cel. Ara l’atmosfera imperant endormisca l’infant amb flaires d’aire fred i olor a molsa cremada. L’aspecte morquenc d’en Khalil revela la freqüència amb que pot canviar-se de roba, de fet els esquinçalls que el cobreixen s’enruellen al seu cos exhibint unes fràgils extremitats, fruit de la complexa aventura que suposa alimentar-se a diari.

El tust, l’olor a molsa cremada. Khalil res compren, resta immòbil, sense poder aixecar-se del terra, embriagat de lluna, emmetzinat pel fred de les muntanyes.

Quina manera de desésser, quin desficaci comés per ments malaltisses han conduït a Khalil per un corriol marejant: el cap li pesa, els ulls se li tanquen, sembla haver-hi caigut en una son abissal.

L’olor a molsa cremada, l’extremitat arrencada, el sofre cauteritzant: Kurdistan. Aquesta trampa de metall i metralla ha estat la darrera troballa de l'innocent i petit Khalil.

J. M. Vidal-Illanes

Cultures/Coneixements/Tecnologies/Saviesa

Los indios de una remota reserva preguntaron a su nuevo jefe si el próximo invierno iba a ser frío o apacible. Dado que el jefe había sido educado en una sociedad moderna, no conocía los viejos trucos indios. Así que, cuando miró el cielo, se vio incapaz de adivinar qué iba a suceder con el tiempo. De cualquier manera, para no parecer dubitativo, respondió que el invierno iba a ser verdaderamente frío, y que los miembros de la tribu debían recoger leña para estar preparados. No obstante, como también era un dirigente práctico, a los pocos días tuvo la idea de telefonear al Servicio Nacional de Meteorología.

-¿El próximo invierno será muy frío? - preguntó.
- Sí, parece que el próximo invierno será bastante frío - respondió el meteorólogo de guardia.

De modo que el jefe volvió con su gente y les dijo que se pusieran a juntar todavía más leña, para estar aún más preparados. Una semana después, el jefe llamó otra vez al Servicio Nacional de Meteorología y preguntó:

-¿Será un invierno muy frío?
-Sí - respondió el meteorólogo- va a ser un invierno muy frío.

Honestamente preocupado por su gente, el jefe volvió al campamento y ordenó a sus hermanos que recogiesen toda la leña posible, ya que parecía que el invierno iba a ser verdaderamente crudo. Dos semanas más tarde, el jefe llamó nuevamente al Servicio Nacional de Meteorología:

- ¿Están ustedes absolutamente seguros de que el próximo invierno habrá de ser muy frío?
- Absolutamente, sin duda alguna - respondió el meteorólogo - va a ser uno de los inviernos más fríos que se hayan conocido.
- ¿Y cómo pueden estar ustedes tan seguros?
- Coño, porque los indios están recogiendo leña como locos.

dijous, d’octubre 13, 2005

N'gueme

Mentre s’ajusta el cordó de la bota comprova que la sola no aguantarà massa temps més. La goma ha perdut tot el seu gruix però ha anat acumulant petites i anònimes històries al llarg de centenars de kilòmetres caminats. La sola de la bota i N’gueme es miren mutuament, es parlen en silenci, recorden junts tot allò que voldrien oblidar i temen oblidar allò que més estimaven i que un llunyà dia d’agost havien deixat enrere. Les mirades mútues exclamen tristament que durant els darrers dies les botes ja no servien per caminar, en realitat eren perfectes per arrossegar-se, per moure’s com un fantasma, per fer equilibris entre la darrera derrota que la vida hi reservava i el salt de l’esperança.

N’gueme observa enganxats al cautxo rastres de desert, hores d’assedegament, agulles de fred i ofegs de calor extrema. La indiferència de la gent que va anar trobant pel camí, ja fa dies que va caure del lleuger equipatge. Mentre els pensaments s’esvaeixen els cansats dits d’unes mans plenes de futur incert, ajusten fermament la darrera volta de cordó, el nus no es desfarà, com tampoc la determinació.

Arribada l’hora del salt, N’gueme compren que només hi ha un camí, i no és precisament el de tornada. No hi ha tornada possible, no hi ha lloc amb el que retrobar-se... ara fortament agafat a la rudimentària escala de fusta que condueix al paradís, inicia una cursa a les fosques i en uns pocs segons sent com cau al buit. L’ascensió a un món ple de quimeres s’ha convertit en una caiguda lliure. El somni no ha saltat amb ell, ha batzegat i resta emmaranyat, pres, entre el filferro de punxes. N’gueme s’ha estavellat contra la realitat i per primera vegada ha sentit el major dels dolors possibles: els somnis en aquest món de ficció ja tenen propietari; ell s’haurà de conformar amb uns mutilats malsons... això si té sort.

J. M. Vidall-Illanes

divendres, d’octubre 07, 2005

I.C.B.


Iniciativa Cívica Bilvaína
Por la misma nos venimos a referir a la iniciativa de los auténticos defensores del patrimonio cultural e histórico de nuestra ciudad. Defensores que somos de los valores tradicionales y por tanto portavoces del pueblo, exigimos la inmediata devolución a nuestra ciudad de su nombre histórico de Bilvao. Nos avalan documentos de toda época para demostrar la barbaridad que supuso cambiar el nombre de nuestra amada ciudad a Bilbao, poniendo esta B que para nada tiene que ver con la evolución de la lengua, la nuestra, el bilvaense, sino que obedece a presiones de los vascuences imperialistas con su euskera, y que lo único que consiguen es crispación y polémica donde nunca la hubo, aquí en Bilvao.

dimarts, d’octubre 04, 2005

la gallina ha dit que no

...visca la revolució

la terra es rebela (gaia)

katrina, rita, eines que empra la natura, que és molt sàvia, per defensar-se del virus USA que fa estralls per tot el món.

dissabte, de setembre 24, 2005

les plagues d'egipte

s'ho mereixen, no?
recordeu vietnam, afganistan, iraq, iran... i tot el que no sabem...
Rita amenaza Nueva Orleans donde las aguas ya inundan una de las zonas devastadas por KatrinaAl menos 24 muertos al incendiarse en una autopista un autobús que trasladaba evacuados de Houston a Dallas
El huracán Rita ya se ha cobrado las primeras víctimas indirectas y su nueva trayectoría hacia la frontera entre Texas y Luisiana amenaza muy seriamente la zona arrasada por el huracán Katrina, especialmente la ciudad de Nueva Orleans, donde algunas zonas ya han comenzado a inundarse otra vez después de que uno de sus diques se haya visto superado por las lluvias de las últimas horas.

dijous, de setembre 22, 2005

I. C. O.


INICIATIVA CÍVICA OSCENSE

Por la misma nos venimos a referir a la iniciativa de los auténticos defensores del patrimonio cultural e histórico de nuestra ciudad. Defensores que somos de los valores tradicionales y por tanto portavoces del pueblo, exigimos la inmediata devolución a nuestra ciudad de su nombre histórico, nada menos que romano, de OSCA. Nos avalan documentos de toda época y especialmente el escudo de la ciudad, vigente todavía, para demostrar la barbaridad que supuso cambiar el nombre de nuestra amada ciudad a HUESCA, poniendo esta hache que para nada tiene que ver con la evolución de la lengua, la nuestra, el oscano, sino que obedece a presiones de los españoles imperialistas con su castellano, y que lo único que consiguen es crispación y polémica donde nunca la hubo, aquí en Osca.

dilluns, de setembre 05, 2005

converses arran de mar

Fa calor, tinc la platja aprop i m’hi escapo una estona. Enguany l’aigua és neta, molt neta, la zona a la que vaig no s’omple massa de gent i és d’agraïr que, els que hi van, no tinguin el costum d’endur-se ràdios, CD o altres reproductors de so. Per tant l’estada és molt tranquila, però és inevitable escoltar les converses dels que es torren al meu voltant.

- Són sardines- diu una senyora a la seva amiga, quan un banc de peixos llargs i lluents s’esmunyen entre les nostres cames com si el mar fos seu i ni tan sols els féssim nosa.- Ho vaig sentir a un documental que vaig veure a la tele. Són sardines perquè les sardines sempre neden així, juntes.

Un cop a la sorra, mentre m’asseco, una parella relativament jove instal·lada darrera meu parla de música.

- Sí, sempre duia ulleres de sol. Té un malaltia als ulls, foto...foto...
- I quines “peinetas” més espectaculars, i quines lletres més divertides!
- Sí, però com es diu la malaltia dels ulls que té? Foto...fotosíntesis!

I mentrestant penso en com ens arriba informació de tot arreu, en com la processa i transmet cadascú, en les eines de què disposem per a discernir entre correcció i disbarat i em reafirmo en la meva creença de la importància fonamental dels bons mestres que ens ensenyen a fer-ho, a discernir, a consultar, a buscar més que a memoritzar, a pensar i a treure conclusions. El dijous van comenaçar a treballar per a acabar de preparar el nou curs escolar. Que Déu (és un parlar) els conservi la paciència, necessària per a poder enfilar amb ànims cada dia. Per a ells el meu homenatge.

Susanna

diumenge, de setembre 04, 2005

s'han acabat les vacances...

Vacation is Over...
an open letter from Michael Moore to George W. Bush
Friday, September 2nd, 2005

Dear Mr. Bush:
Any idea where all our helicopters are? It's Day 5 of Hurricane Katrina and thousands remain stranded in New Orleans and need to be airlifted. Where on earth could you have misplaced all our military choppers? Do you need help finding them? I once lost my car in a Sears parking lot. Man, was that a drag.
Also, any idea where all our national guard soldiers are? We could really use them right now for the type of thing they signed up to do like helping with national disasters. How come they weren't there to begin with?
Last Thursday I was in south Florida and sat outside while the eye of Hurricane Katrina passed over my head. It was only a Category 1 then but it was pretty nasty. Eleven people died and, as of today, there were still homes without power. That night the weatherman said this storm was on its way to New Orleans. That was Thursday! Did anybody tell you? I know you didn't want to interrupt your vacation and I know how you don't like to get bad news. Plus, you had fundraisers to go to and mothers of dead soldiers to ignore and smear. You sure showed her!
I especially like how, the day after the hurricane, instead of flying to Louisiana, you flew to San Diego to party with your business peeps. Don't let people criticize you for this -- after all, the hurricane was over and what the heck could you do, put your finger in the dike?
And don't listen to those who, in the coming days, will reveal how you specifically reduced the Army Corps of Engineers' budget for New Orleans this summer for the third year in a row. You just tell them that even if you hadn't cut the money to fix those levees, there weren't going to be any Army engineers to fix them anyway because you had a much more important construction job for them -- BUILDING DEMOCRACY IN IRAQ!
On Day 3, when you finally left your vacation home, I have to say I was moved by how you had your Air Force One pilot descend from the clouds as you flew over New Orleans so you could catch a quick look of the disaster. Hey, I know you couldn't stop and grab a bullhorn and stand on some rubble and act like a commander in chief. Been there done that.
There will be those who will try to politicize this tragedy and try to use it against you. Just have your people keep pointing that out. Respond to nothing. Even those pesky scientists who predicted this would happen because the water in the Gulf of Mexico is getting hotter and hotter making a storm like this inevitable. Ignore them and all their global warming Chicken Littles. There is nothing unusual about a hurricane that was so wide it would be like having one F-4 tornado that stretched from New York to Cleveland.
No, Mr. Bush, you just stay the course. It's not your fault that 30 percent of New Orleans lives in poverty or that tens of thousands had no transportation to get out of town. C'mon, they're black! I mean, it's not like this happened to Kennebunkport. Can you imagine leaving white people on their roofs for five days? Don't make me laugh! Race has nothing -- NOTHING -- to do with this!
You hang in there, Mr. Bush. Just try to find a few of our Army helicopters and send them there. Pretend the people of New Orleans and the Gulf Coast are near Tikrit.
Yours,
Michael Moore
http://www.michaelmoore.com/
P.S. That annoying mother, Cindy Sheehan, is no longer at your ranch. She and dozens of other relatives of the Iraqi War dead are now driving across the country, stopping in many cities along the way. Maybe you can catch up with them before they get to DC on September 21st.



Ironiza: me gustó que se haya ido de fiesta a San Diego en vez de acudir a Louisiana
Michael Moore se une a la avalancha de críticas contra la apatía de Bush "Querido señor Bush: ¿Alguna idea de dónde puedan estar todos nuestros helicópteros? Es el quinto día después del huracán Katrina y miles de personas esperan ser rescatadas por aire en Nueva Orleáns. ¿Dónde diablos están nuestros helicópteros militares? ¿Necesita ayuda para encontrarlos? Una vez perdí mi auto en el estacionamiento de Sears. ¡Caray! ¡Qué fastidio!"
Con estas palabras, el premiado director de cine Michael Moore se unió al alud de críticas contra el presidente estadunidense, George W. Bush, por su falta de acción en el sureste de su país. La carta fue publicada en el diario The New York Times con el título "Se acabaron las vacaciones".
Moore, quien ya hizo fuertes críticas a Bush y su gobierno en el documental Fahrenheit 9/11, por el que obtuvo un premio Oscar, acusó al presidente de falta de previsión e interés ante la tragedia causada por el huracán Katrina.
También pregunta por qué están los soldados de la Guardia Nacional combatiendo en Iraq en vez de acudir a ayudar a la gente atrapada en Nueva Orleáns y sus alrededores, pese a que la ayuda para catástrofes en el país es una de las principales tareas de un presidente.
"El pasado jueves (25 de agosto) los meteorólogos dijeron que la tormenta se dirigía a Nueva Orleáns. ¡Eso fue el jueves! ¿Que nadie se lo informó? Ya sé que usted no quería interrumpir sus vacaciones y que no le gusta recibir malas noticias. Además, estaba usted muy ocupado asistiendo a eventos para recaudar fondos, y desairando y calumniando a madres de soldados muertos. ¡Qué buena lección le dio!", afirma Moore, aludiendo a Cindy Sheehan, quien acampó durante semanas afuera del rancho de Bush en Crawford, sin que el mandatario la recibiera.
Sheehan desea que el presidente le explique por qué su hijo, y otros soldados, han tenido que morir en una guerra ilegal y justificada por medio de mentiras.
"Me gustó, sobre todo, la forma en que usted, en vez de ir a Louisiana, partió a San Diego para ir a una fiesta de sus amigos de negocios. No dejen que lo critiquen por esto. Después de todo, el huracán ya había pasado y ¿qué diablos podía hacer usted? ¿Tapar un dique con el dedo?", prosigue.
En tono sarcástico, el realizador recomendó al presidente no permitir que se le criticara por haber recortado el financiamiento para la construcción y reparación de diques en Nueva Orleáns. "De todos modos no hay ingenieros militares que lo hagan porque todos ellos tienen un trabajo más importante: CONSTRUIR LA DEMOCRACIA EN IRAQ".
Moore también le recuerda a Bush que ignoró a todos esos "molestos" científicos que han advertido sobre las consecuencias del calentamiento global y la posibilidad de que éste provoque meteoros cada vez más violentos e impredecibles.
"No, señor Bush, usted manténgase en el mismo camino. No es su culpa que 30 por ciento de los habitantes de Nueva Orleáns viva en la pobreza o que decenas de miles no hayan tenido medios de transporte para salir de la ciudad. ¡Pero si son negros! (...) ¿Puede alguien imaginarse a gente blanca pidiendo auxilio desde las azoteas durante cinco días? ¡No me hagan reír! Esto no tienen nada -NADA- que ver con la raza", añade Moore.
"Usted siga como hasta ahora, señor Bush. Sólo trate de encontrar unos cuantos de esos helicópteros militares y mándelos al suroeste. Vamos a hacer como si la gente de Nueva Orleáns y de la costa del Golfo de México estuvieran cerca de Tikrit", concluye la carta.

dissabte, de setembre 03, 2005

sequera

España sufre el año más seco desde que se tienen registros El descenso de lluvias, un 40% por debajo de la media, afecta a toda la Península

RAFAEL MÉNDEZ - Madrid
EL PAÍS - Sociedad - 03-09-2005



Jo, conscient del problema que no només ens afecta a nosaltres sinó a tot el món, ja fa dies que vaig prendre mesures i espero que els eclectians i eclectianes seguiu el meu exemple: des d’ara mateix, el wisky sense gel ni gota d’aigua.

divendres, de setembre 02, 2005

pancastellanistes integristes

els emprenya als pancastellanistes que cada dia el català s'empri més i millor, i que els que abans només l'utilitzaven a casa i en família, ara tenguin coneixements gramaticals i ortogràfics que faci que puguin emprar aquesta llengua de manera normal en qualsevol àmbit, com també, evidentment, designant el nom de la seva ciutat.
mgo

dimecres, d’agost 31, 2005

Presentació nou vehicle policial


Ahir dimarts, les Autoritats imponents que ens han tocat viure, varen presentar el nou model de vehicle camuflat destinat a la policia secreta. El vehicle, de darrera generació, incorpora tots els avenços tecnològics existents i futurs, i s’inspira en el disseny corporatiu dels cotxos de la policia local ja escampats per arreu les nostres Illes. Les autoritats agraïren a la NASA i a la UEFA la seva inestimable aportació i assessorament per a poder assolir tant alt objectiu.

Agencies.


Foto: SusFotopress.

dijous, d’agost 25, 2005

dimarts, d’agost 23, 2005

diumenge, d’agost 21, 2005

què diuen els intel·lectuals?

Doncs bé, vist aquest panorama, ¿com vols, amic director, que acceptem que un conjunt de persones que majoritàriament desconeixen les normes més elementals de l´ortografia en llengua catalana i que no l´escriuen pràcticament mai, i alguna de les quals fins i tot mai no la parla, com vols, dic, que acceptem que aquesta gent ens doni lliçons de com s´ha d´escriure en menorquí el nom de "Maó" als qui parlam i escrivim quotidianament i correctament en menorquí i utilitzam la llengua pròpia de Menorca com a llengua de cultura? ¿Tu creus que això és raonable?

amb aquesta creuada, pretenen una cosa més subtil -"last but not least"-, encara que importantíssima: crear, aprofitant la manca de coneixements lingüístics que té el gran públic, un brou de cultiu que permeti a la dreta conquerir l´alcaldia de la ciutat, cosa que, fins avui, i amb les campanyes ordinàries, ha resultat impossible. I si ho dubtes, passa pel carrer de Sant Jordi i veuràs qui s´encarrega de recollir signatures (perdó, de "recoger firmas") per la creuada de l´hac.

josep maria quintana

dimarts, d’agost 16, 2005

L'ignorant, l'astrofísica i Maó

Lamentablement molta gent confon la realitat demostrada amb criteris científics –elaborats per l’home i no dotats del do de la infal·libilitat, es clar-, amb els dogmes o simples desitjos d’inadaptats, que lluny de comprendre la realitat s’aferren a conviccions indemostrables.

Alguns encara no han acceptat que la Terra gira al voltant del Sol, que l’univers va requerir de milions d’anys per formar-se i la vida al planeta ha evolucionat fins arribar on som ara –malgrat que Darwin no fos infal·lible, es clar-. Els Reis Mags no existeixen –llevat que hom vulgui mantenir la seva existència per un romanticisme il·lús força respectable- i a la Lluna no se la mengen un ratolins –i per això minva fins desaparèixer de la cúpula celeste- fins que una fada bona la reconstrueix per apaivagar els gemecs d’una fieta que desperta desconsolada al coneixement del món.

Els idiomes són com les persones, els anem construint dia a dia, les regles que organitzen una estandardització i correcció en la parla i escriptura o la construcció de noves paraules són ciència –feta per persones, es clar-, i una ciència imprescindible. Ningú no discutiria d’astrofísica o biologia molecular amb un astrofísic o un doctor en biologia i eminent científic, sense disposar dels coneixements necessaris; això si, potser parlarien de dogmes i es quedarien tant tranquils.

Com es pot ser tant ignorant com per discutir de lingüística catalana –i per tant menorquina- sense tenir-ne la més remota idea? Com, a més, poden fer-ho en un altre idioma perquè no dominen l’escriptura del que hi qüestionen? Probablement siguin uns dogmàtics irresponsables o uns destructors de mètodes científics –elaborats per l’home, es clar- perquè no s’acomoden a llur dogmatisme. Maó –la grafia catalana o menorquina de la paraula- no és una qüestió de dogmes ni tan sols de política, és una imposició que es fan els lingüistes, que ens fem totes i tots: com els accents, coms les dièresis, com els pronoms febles, per dotar una llengua de l’escaient rigor i evitar la seva mort –com els hi ha passat a moltes llengües al llarg de la història-.

Aquesta no és la discussió: puc acceptar que uns vulguin i defensin el nom castellà Mahón, fins l’extenuació, estan en el seu dret; però si una majoria sobirana –això és la Democràcia- decideix optar per la denominació ajustada a la llengua tradicional, que més arrelament popular i segles de presència ha tingut a Menorca, cal escriure-la correctament, amb rigor científic lingüísticament parlant: Maó. No hi ha cap altre possibilitat rigorosa –llevat que s’opti pel dogmatisme, es clar, o la demagògia més llastimosa-.

Comandant-PI

què diuen els profes

tenc el plaer d'exposar la visió d'un menorquí, catedràtic i antic professor meu i de tants d'altres, eh Pi?, que mos va fer patir, el molt cabró, però alhora estimar els coneixements, gens sospitós de contubernis catalano-maoistes:

JA FA OI

Ja fa oi el tema de la h. Sembla que no hi ha assumpte més important a la vida de la ciutat que discutir si Maó s´ha d´escriure amb h o sense (com que es tracta d´una lletra muda, no revela la seva presència més que en l´escriptura).
Què diu en Francesc de Borja Moll? Què diuen els lingüistes de l´Institut Menorquí d´Estudis i de la Universitat de les Illes Balears? Diuen, idò, que el nostro Mo s´ha d´escriure Maó.
La gent del PP, però, es resisteix a perdre el nom castellà, i fa demagògia quan presenta la grafia Mahó com a menorquina en front d´un Maó imposat per Catalunya. Llavors, veiem que més d´un incaut cau en el parany. Per manca d´arguments científics recorren a la desqualificació dels polítics (representants elegits democràticament pel poble), per haver aplicat la Llei de Normalització Lingüística. En aquesta votació, com en tantes altres decisions del parlament estatal, el PP es queda sol com un mussol.
Aquest feliç acord arriba amb més de vint anys de retard. Al seu dia San Cristóbal va recuperar el nom d´Es Migjorn Gran; Ciudadela, Ciutadella; Villacarlos, Es Castell; però abandonar un nom que ha tingut un pes històric tan senyalat com el de Mahón, fa tronya a moltes persones d´edat avançada, que foren escolaritzats obligatòriament en llengua castellana i, després, no han tingut cap interès en aprendre la seva llengua, la menorquina. (Fitxeu-vos que els defensors del Mahó-Mahón escriuen en castellà). No pateixin, perquè ningú els priva de seguir parlant i escrivint en castellà. Diguin Mahón i no Maó, com diuen Londres i no London.
El PP pensa que amb aquesta campanya demagògica (han creat una associació expressament per a fer-la) arrabassarà un bon grapat de vots al PSOE. Així, amb l´engany i la difamació, pensa escalar el poder d´una ciutat, de signe progressista, que sempre ha donat l´esquena al PP i a tota ideologia de dretes.

Salvador Castelló Carreras
Maó


diari Menorca 15/08/2005

diumenge, d’agost 14, 2005

Maó

Davant una campanya despietada i agressiva dets defensors de s'hac maonesa, pens que no tenc més remei que contraatacar defensant MAÓ com a nom de sa nostra ciutat. Perque és com l'hem dita sempre -es maonesos deim Mo, clar- i perquè és com s'ha de dir -la UIB-. I qui defensa altra cosa que digui clarament que vol es nom en castellà, Mahón, i que no mos despisti demanant noms arcaïcs com ma-ho; per favor, que no s'ho creuen ni ells. Altra cosa és fer el joc al PP i d'altres molt més nostàlgics, ressentits i perillosos que amb això han vist una escletxa, petita però s'hi agafen, per on començar a minvar els fonaments des governants des nostro ajuntament.
No caigueu en es parany

salut

divendres, d’agost 05, 2005

Va de música

Va de música i us volia fer una recomanació a tots els que matineu i teniu el bon costum de començar el dia amb ràdio, però el mal costum de fer-ho amb notícies. Jo també ho feia però des de fa un temps he canviat d’hàbits i creieu-me, un es lleva encarant el dia d’una altra manera. Perquè no ens enganyem, les mateixes notícies que podeu escoltar entre les 6 i les 8 del matí les sentireu a les 10, 12, 15, les llegireu als diaris…Per què començar de mal humor? De 6 a 8 del matí, a Catalunya Cultura, música. Amb paraules, això sí, cançons gairebé tot, però a mí em semblen molt ben triades.

dimarts, d’agost 02, 2005

Música, més que paraules

T’ho diré amb música, perquè ja no queden paraules. Les paraules s’han esgotat, com en aquella vella història del Pou de Vit: algun dia et contaré la llegenda d’un pou que regalava paraules i que la cobdícia humana va assecar; com tantes d’altres coses que s’han perdut sense deixar rastre, com tot allò que la insatisfacció de l’home ha dissolt fins convertir-ho en un esvaït record: el verd, el blau, el blanc, l’energia que evoca una Natura que ja no puc rememorar.

Música, més que paraules. Però encara no hem oblidat els acords que ens feien vibrar, la bellesa enclaustrada en un pentagrama impossible, l’abraçada d’unes notes que ens descobriren el món. L’albada entre tremolors innocents, i el cantautor interrogant-se davant un adéu; a l’albada seguiria un dia net i clar… i ens desitjaríem sort, tremolant com una fulla bressolada per l’incipient tramuntana; desprès arrabassada per la forta ventada, que li atorga la llibertat mai reclamada.

No hem tinguda de sort, d’altres s’han encarregat d’esborrar tot allò que un camí ens havia d’indicar. Ni tant sols el poeta va tenir l’oportunitat; el camí ja no es fa en caminar, perquè ens han tallat les cames –o la vida-: no haurem perdut ja tota oportunitat?

Sort que ens queda la imaginació, la mateixa que em farà contactar amb un àngel a dalt d’un turó… pot ser no m’ho he imaginat; ja no sé que és real en un món tant virtual. M’indiques el camí que condueix a Solsbury? Tinc ganes de descansar i sé que ells em portaran de tornada a casa, on m’espera la música i cap rastre de paraules.

J. M. Vidal-Illanes
rosharet de rohses blanchas, qui mhus u havia de dir, tan amichs com erham hantes que hara guessim de rhenyir...dedicat a en jhuanjo ghomilah fhelix, que sembla que la democràcia se li ha travessat, li costa de digerir, no li ve d'ara, i ha trobat l'excusa perfecte per al seu discurs retrògrad i demagògic.Quant feia, juanjo, que esperaves la manera d'anar en contra els que s'han fet seu s'ajuntament?Si a tu t'és igual tot, ara que no toquin mahón, així te fas notar. Ets un mesquinet amb ganes de notorietat. Tens una obsessió patològica envers l'alcalde i l'ajuntament de MAÓ, que t'ho hauries de fer mirar.

diumenge, de juliol 31, 2005

de menroca a eclectia

Quants camps de golf hem de fer a Menroca per ser competitius amb Mallroca? Tants? Hala... Poseu un poc de seny, per favor...
un menroquí
www.menroca.blogspot.com
IBB Hotels Llanera Construcciones Menorca Bàsquet... si del que es tractava era de promocionar el nom de Menorca a nivell estatal, ho tenim complicat amb tants padrins. D'entrada, al mateix diari "insular", el Menorca, ja els anomenen com a IBB Llanera, deixant el nom original, Menorca, en segon terme. Clar que, vés a saber quin interessos deu tenir el cap d'esports senyor Urbano... i el diari en general. Només dir que just van pujar a ACB el senyor Domínguez des diari va passar a ser gerent o no sé què del club! Pagament a serveis prestats? No ho sé, ara quan aquesta persona era el respnsable de les cròniques de bàsquet, IBB Hotels per amunt, IBB Hotels per avall, i Menorca Bàsquet poc sortia.

panxes i culs

Hola, m'agrada molt aquesta pàgina i sempre la miro, enhorabona als creadors. Però ara que tinc la oportunitat, només voldria plantejar una reflexió. Com és que no està mal vist que una dona et comenti (a tu, home), per exemple, quina panxa que tens, t'has engreixat molt, vigila, eh? I en canvi seria totalment desencertat dir-li a una dona, potser la mateixa, quin cul que tens, t'ha crescut horrors darrerament! Cuida't, mona.
Que m'ho expliquin, plis.
E.D.

divendres, de juliol 29, 2005

maghen... magon...

La calor cau sobre Maó, i s'afegeig una pressió nova i desconeguda. La humitat impera, tothom sua i es venta. A Maó fa calor, vés quina cosa, en ple juliol. I Maó sua i bufa, i hi ha qui li remou les entranyes. Gent que es queixa i que vol hacs però escriu en castellà. Perquè no és que no sàpiga escriure en català o menorquí, sinó que no els dóna la gana.
Alguns, s’entén, acaben d’arribar; d’altres, s’entén, s’en foten i com en castellà tothom els fa cas, passen de rallar en llengües vernàcules, encara que portin aquí tota la vida.
I així anem fent. Maó, calor, humitat. Hacs i ets i uts. Tenim el que ens mereixem, no?

dilluns, de juliol 18, 2005

Juliol, 18

Malgrat la calor el dia s’ha llevat gris i dens. La radio vomita notícies incessants, relats de guerra de guerrilles a països llunyans. El meu rostre és travessat per la mirada d’uns ulls interrogants, trists, com extraviats; els ulls són els meus, exhibeixen el manifest de la derrota com a pavelló, amb el gest del vençut, amb el lluent testimoni de les llàgrimes exultants d’impotència. La poesia havia mort, de fet va ésser assassinada impunement i soterrada, condemnada baix la terra d’un oblidat fossar anònim. La poesia va ser vilment escanyada, ofegada, pels grollers exabruptes dels fusells.

Els assassins de poetes mai no varen ser jutjats. Hi havia poetes coneguts i ciutadans ignorats que volien viure la poesia d’un futur diferent. El futur va ser un retorn al passat, al de sempre, amb la força de les proclames imperialistes i sentències de mort contra la cultura.

Avui al calendari se li ha desprès un full, la sang que l’impregnava pesava massa per a permetre’l romandre, sense vergonyes, a la vista de tothom. El full s’ha doblegat en un gemec, el 18 que l’encapçalava s’ha amagat en la foscor d’un dol immens i el llibre dels poetes amb la veu negada, ha caigut a terra amb una escampadissa de lletres vermelles, gualdes i morades, tot construint paraules d’una amargor esperançada.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de juliol 15, 2005

quin país!

Hi ha un país en què un 80 % no tenen educació, en què la riquesa l'ostenta un 19% dels pobladors, un país on els recursos, que són grans, els gestionen quatre privilegiats i els importa poc el que els passi a la resta. Un país on el 10% de la població empra els recursos fòssils i contamina la resta de la gent sense cap remordiment. Un país on un percentatge obscè de persones moren de fam mentre altres procuren avenços tecnològics per impressionar el personal.
No ens hauríem de mobilitzar envers aquest país?
Sí, clar, però és la Terra.

dimarts, de juliol 12, 2005

L'atemptat

- No sabem el balanç global de morts. Les notícies són confuses i el control de la informació és molt estricte.

El meu interlocutor deixa de mirar-me, s’inclina a contrallum mentre allarga el braç per servir-se un altre malta.

- Mmmm! Aquest Islay de setze anys és veritablement bo. Com t’anava dient, serà molt difícil saber de quanta gent estem parlant. Reunir la informació no és fàcil, ja ho saps...

- Si, ho sé, però no deixo de pensar que ens trobem davant d’una tragèdia a la que no se li està prestant l’atenció merescuda. Tant esforç per tornar a la normalitat, tant tancar els ulls a la realitat, tanta contribució a una quotidianitat no gens alterada...

- És cert, però la gent és així, no podem fer res. Tens raó, és una tragèdia que es repeteix cada dia, un degoteig incessant, un drama que vessa oblit pels quatre costats, però a qui l’interessa? No estem parlant d’un atemptat normal, és una obra difusa, sense autors concrets i individualitzables, una obra col·lectiva, anònima que ja dura molts anys. A més, els ha tocat a d’altres... realment bo aquest whisky!

- Això del determinisme geogràfic no m’ho empasso; vols dir que hem de dormir tranquils per què ens ha tocat la loteria en nàixer a occident? I ells, i la resta? És veritat, no podem trobar culpables que portar davant d’un tribunal, això no és un atemptat normal, però aquesta reconfortant excusa no evita que avui, en anar-nos a dormir, a la nostre estimada Terra desenes de mils de persones l’hagin abandonada per què la inanició ha estat més forta que elles...

- D’algun lloc ha de sortir la riquesa. Ja ho saps, perquè hi hagi països rics n’han d’existir de pobres. Si la pobresa mata... això no deixa de ser un inconvenient, però és un model que funciona, no creus?

- Sí, però em sembla injustificable, insolidari, indignant!... eh... un altre whisky?

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de juliol 08, 2005

elogi de la mediocritat (i 3)

Y, con el tiempo, con mucho tiempo, incluso estas estables tendencias pierden su naturaleza y pasan a estadios aún más aburridos. La teórica muerte térmica del universo es un buen ejemplo: un universo entero, de miles de millones de años-luz de radio, compuesto sólo por un légamo frío carente de toda brillantez. En el cero absoluto, hasta los átomos se detienen. Todo es quietud, oscuridad, frío, estabilidad, homogeneidad, aburrimiento.

¿Por qué iba el ser humano a ser capaz de vencer a esta tendencia? ¿Por qué íbamos a ser nosotros precisamente los que obtuviésemos un sobresaliente mientras el resto del Cosmos saca un aprobado justito? Contemplar el universo en su medianía, en su falta de superdotación, es un ejercicio de autoestima. No somos ni mejor ni peor que los demás. Somos lo que somos y si hemos sobrevivido ha sido gracias al esfuerzo colectivo y no a los poderes de ciertos iluminados. Jamás un chamán consiguió vencer a la vejez como lo ha conseguido el colectivo de médicos, biólogos y farmacólogos.

No busque en sí mismo un poder que lo distinga del resto, no pretenda salir del montón, sino hacer del montón un sitio más agradable. No persiga vencer a las leyes físicas, sino conocerlas, comprenderlas y jugar con ellas hasta acomodarse de tal modo que pueda vivir con más comodidad. Las aves vencen a la gravedad con sus alas y el ser humano vence a su propia naturaleza con la ciencia, la tecnología, la ética, el arte y la discusión razonada.
No con presunciones de superpoderes, ni con exaltados discursos sobre salvadores galácticos o destinos de gloria y divinidad. Así, no se ha conseguido sino engañar a la gente y hacerle creer que es mejor de lo que realmente es. Sólo reconociendo nuestras limitaciones y estudiándolas, podremos superarlas. Reconózcase mediocre. Es más divertido, en realidad.

dimecres, de juliol 06, 2005

elogi de la mediocritat (2)

Es posible que haya seres que despunten en algo. El guepardo es un mamífero extremadamente rápido, el cuervo es un ave que aprende muy deprisa y los roedores se reproducen de un modo alarmante, pero ni el guepardo es capaz de aguantar mucho tiempo en plena carrera, ni el cuervo puede suplir su falta de habilidad manual, ni los roedores pueden evitar tener una gran mortalidad infantil en sus filas. Nada en este mundo puede superar ciertos límites que nos marca una mediocridad inherente al mismo.

Si contemplamos una cualidad, la que sea, por sí sola, cometemos el error de entender que el objeto de estudio se caracteriza únicamente por esa cualidad. Las habilidades de los sujetos y las capacidades de los objetos, deben entenderse como formando parte de un conjunto superior de seres y cosas que pertenecen a su vez a otro conjunto superior que es el propio universo. Y las leyes de este universo nos atañen a todos por igual.

El universo es aburrido en su mediocridad. Las estrellas queman hidrógeno y forman helio durante cientos, miles de millones de años quizá, para tener un instante de gloria final en el que formarán todos los demás elementos. Y estos elementos raramente crean objetos interesantes o curiosos. Lo normal es que tiendan a la estabilidad, creando minerales que duren mucho tiempo, pero sin cambiar. Sólo un elemento de entre todos los de la tabla periódica es capaz de crear complejas combinaciones de sí mismo y solamente unas pocas de esas combinaciones terminan por reproducirse, evolucionar y desarrollar nuevos organismos. Por lo general, la tendencia innata en nuestro universo es a volverse aburrido, a no tener detalles ocultos y a permanecer ahí por el tiempo que se pueda.

dilluns, de juliol 04, 2005

La bona educació

El llum de tarda projecta unes ombres allargades que es fonen amb l’escalfor de l’asfalt, al bell mig d’una Gran Via esmorteïda a les acaballes d’un esvaït diumenge. Carles ajuda el seu fill adoptiu amb el treball de classe, per sort l’exposició de Corot que han anat junts a visitar aquest matí ha estat molt il·lustrativa. També els comentaris de la parella de Carles, en Macià, professor d’Ètica a l’Autònoma, amant de l’impressionisme i de la natura, han servit per endegar la feina. Eduard, que així nom el jove, es troba a la recta final del batxillerat i l’any vinent voldria estudiar Història de l’Art –si alguna ment preclara no proposa suprimir-la, es clar-; el treball es titularà: “La passió per la natura a la pintura preimpressionista de Corot”.

De l’altre banda del carrer una pilota de futbol surt disparada pel forat d’una finestra seguida d’aprop d’un crit que sona a cançó del Serrat: “deja ya de joder con la pelota!”. La Carmen, acaba de bolcar tot el seu entusiasme educatiu sobre el seu fill biològic, en Joan, que havia escampat per terra la gerra amb flors que adornava la “taula camilla”. La resposta de Joan, tot un encant, no es va fer esperar: “que et donin pel sac, que jo me’n vaig al carrer i no sé si tornaré”; la mare li recorda que encara té els deures d’escola per fer, però aquesta constatació es perd pel forat de l’escala barrejat entre les blastomies del Joan, que passava completament de l’estèril esforç de sa mare per evitar-li el ja consumat naufragi escolar. De fet, el vailet no volia ser a casa quan en Manolo, pare biològic –o no- del Joan, estès de tornada després de veure amb els seus amics el partit de futbol codificat al bar de la cantonada. Avui el seu equip havia perdut i quan això passa torna de molt mala llet i amb un sensible positiu d’alcohol en sang. La Carmen s’observa al mirall, encara se li nota la marca a l’ull dret de la darrera batzegada que li va cruspir el Manolo...

Jo, des de la meva privilegiada finestra de la cantonada ho veig tot assaborint un cafè, ple d’aroma de tarda, mentre a la radio escolto la veu d’un ministre de Deu clamant contra la destrucció de la família, la falsificació de la condició humana i no se què de que “això només es pot donar entre un home i una dona”, postil·lant emfàtic: “això és una aberració, s’està deixant de tutelar adequadament els drets dels pares, dels infants i dels educadors”. Realment estava exaltat davant d'aquesta “voladura controlada de la família” que pretenia introduir una llei “aberrant, per a gent que pateix una patologia corregible...”.

Just en aquell moment, la Carme sent com la clau del Manolo intenta, amb poc èxit, fer-se pas al pany de la porta. Mentre tant ella, amb les mans al cap, tremola asseguda a la cadira de la cuina, el sopar no està fet i al seu cap s’amuntega el record dolorós del darrer dia que això va passar. I mentre una llàgrima histèrica fuig del seu ull, ella s’observa en silenci les marques als braços que, no gaire subtilment, li va deixar la molt aberrant i massa freqüent “voladura incontrolada” dels valors familiars.

J. M. Vidall-Illanes

diumenge, de juliol 03, 2005

elogi de la mediocritat (1)

Entre el ideario de los amantes de lo paranormal, está la idea de que mediante la concentración, el consumo de drogas, la fuerza de voluntad, el entrenamiento, los rituales mágicos o por combinación de varias de estas formas, se puede superar esa medianía a la que todos estamos condenados. El tiempo de los prodigios innatos pasó hace años y de unas décadas a esta parte, lo que está de moda es argüir que todos los seres humanos somos capaces de tales prodigios, pero que hay que "activarlos". Como instalar un nuevo programa en su disco duro, pero mediante complejos rituales de instalación.

La nefasta corriente de la Nueva Era y muchas de las pseudofilosofías orientales siguen esta idea: que el ser humano puede superar sus propias limitaciones incluso por encima de las leyes de la física. No es ya ser capaz de saltar más alto, correr más deprisa o levantar más peso, sino de hacer todas esas cosas sin ayuda de músculos ni tendones. O forzando a éstos a trabajar por encima de sus posibilidades potenciales.

El problema de este planteamiento es que contrasta con nuestro mediocre universo. Las estrellas más brillantes y masivas tienden a perder su masa rápidamente, cayendo en picado hacia la Secuencia Principal, manteniéndose en este estado durante mucho más tiempo hasta que son reducidas a escombros estelares, donde permanecerán por eones. Pocas llegan a ser objetos curiosos por lo bajo, como púlsares o agujeros negros. Lo normal es que acaben siendo cutres objetos estelares como enanas blancas o rojas. Los átomos que ganan o pierden demasiados electrones tienden a recuperarlos o a deshacerse de ellos, hasta conseguir cierta estabilidad electromagnética. La cantidad de objetos muy masivos en el universo es ínfima comparada con la cantidad de naderías diminutas que pululan por ahí. Frente a cuatro gigantes gaseosos en el sistema solar, tenemos centenares de millones de pedruscos del tamaño de granitos de arroz. La media ignoro cuál será, pero supongo que será muy parecida en todos los sistemas del universo.

extret de: Sergio Gil Abán; "Nuestro mediocre y aburrido universo"
EL ESCÉPTICO DIGITAL
Boletín electrónico de Ciencia, Escepticismo y Crítica a la Pseudociencia
http://digital.el-esceptico.org/
© 2000-2004 ARP-Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico
http://www.arp-sapc.org/
Edición 2005 - Número 7 - 2 de julio de 2005

divendres, de juliol 01, 2005

enhorabona

Als homosexuals que es volien casar, als casats que es volien divorciar, i als maonesos que volien viure a una ciutat amb un nom oficial que fos el que empraven normalment.

altair971, 1 de juliol, Maó

dimecres, de juny 29, 2005

a trafegar...


no entenc que ara, tal com estan les coses, es celebri el triomf dels anglesos damunt espanyols i francesos, tots en teoria països en una mateixa aliança, i el que manco entenc, mira què te dic, dec ser un poc tontot, és que espanya col.labori en l'esdeveniment amb un portaavions i una fragata... cornuts i apaleats?
LSD

obrim la pàgina a tothom

Ja hem fet un any, i pensam que si voleu penjar directament alguna cosa, no heu d'anar de mails o comments, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Comfiam en el vostre seny...

dilluns, de juny 27, 2005

teoria gaia

Gaia es una teoría (más que una teoría, se podría entender como una nueva forma de concebir las ciencias de la naturaleza) que propone que la superficie externa de la Tierra y todos los organismos que habitan en ella, forman un sistema autorregulado y en homeostasis; estos es, un sistema en equilibrio dinámico, de tal manera que toda perturbación se traduce en una modificación de este sistema para absorber los efectos de la perturbación y así poder mantener unas condiciones apropiadas para la vida. Según ésto, a lo largo de los tiempos, la vida, interactuando con el medio inerte de la superficie terrestre, habría mantenido unas condiciones adecuadas para su existencia. Esto pretende ser un marco en el que encuadrar todos los conocimientos e investigaciones, tanto en bio como en geociencias.




La teoría Gaia fue propuesta por un químico británico, James Lovelock, en los años 70. Su inspiración surgió cuando, trabajando para la NASA en la misión Viking, se planteó cómo se podía averiguar si un planeta tenía vida. Los análisis basados en la búsqueda de complejas biomoléculas, como aminoácidos o azúcares, no le satisfacían, pues esos análisis, dependiendo del lugar, incluso en algunas zonas de la Tierra, darían resultados negativos. Se percató de que la parte más accesible de un planeta es su atmósfera, y al comparar las atmósferas de la Tierra y el resto de los planetas rocosos del Sistema Solar cayó en la cuenta de la peculiaridad de la atmósfera terrestre: la Tierra posee una atmósfera en una situación de desequilibrio químico.

Planetas como Marte y Venus tienen una atmósfera cuya composición química está en equilibrio con la composición química de su corteza externa (la parte más superficial de un planeta): grandes cantidades de dióxido de carbono, con pequeñas proporciones de otros gases. Tienen una atmósfera "inerte": los gases de la misma no reaccionan entre sí ni reaccionan con las rocas de la superficie.

En cambio, la Tierra tiene una atmósfera en desequilibrio: su composición está dominada por el nitrógeno y el oxígeno (en ese orden), gases muy reactivos, que tienden a reaccionar con las rocas de su superficie. Otra de sus peculiaridades es su mezcla de gases combustibles, como el metano y oxígeno, que reaccionan vigorosamente entre sí. Por otra parte, si estos gases reaccionasen entre sí, la composición final de nuestra atmósfera sería similar a la de Marte o Venus, incompatible con la vida, por lo menos a gran escala. El hecho de que en la Tierra exista vida desde hace, al menos, 3.500 millones de años, nos indica que la atmósfera de la Tierra lleva mucho tiempo alejada del letal equilibrio que poseen el resto de planetas. (continuarà...)

LSD

dilluns, de juny 20, 2005

La tierra como mercancía

Aldo Leopold, escribió en 1945:

"La conservación no acaba de ir hacia delante porque es incompatible con nuestra concepción abrahámica de la tierra. Abusamos de la tierra porque la vemos como una mercancía que nos pertenece. Cuando pensemos en la tierra como en una comunidad a la que pertenecemos, podremos empezar a usarla con amor y respeto".

Tal vez estas palabras nos permitan pensar en el problema que habéis planteado sobre el papel del hombre (de las personas) en la naturaleza. Hace muchos años que pienso que el hombre siente verguenza de pertenecer a la naturaleza y se esfuerza por negarlo, por marcar una frontera y ahondar en la distancia.

Un Colega de Valladolid

PD. No se si es el lugar ni el momento, pero estoy a favor de la devolución de los "papeles de Salamanca" expoliados en su día de forma ilegítima.

diumenge, de juny 19, 2005

obrim la pàgina a tothom

Ara que ja portam un any, i que tenim una gent fidel que ens ha acompanyat, si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Ara bé, sigueu sensats...

coordinadors ECLèCTIA

dilluns, de juny 13, 2005

Ara fa un any...

Un dimecres dia 9 de juny de 2004, es penjava el primer missatge a "ECLèCTIA"!

"Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d'avisar els col·legues..."

Al final han estat moltes les persones que han visitat el Blog. Algunes amb molta assiduïtat, la majoria amb molts bons comentaris i aportacions a fer...

Ens posem mans a l'obra per complir el segon any d'ECLèCTIA?

Gràcies i "Molts d'anys".

dijous, de juny 02, 2005

L'home és el cancer!

Proveu de visitar aquestes pàgines…

http://www.churchofeuthanasia.org/

http://suicideinc.tripod.com/id40.htm

Us enrecordeu d’allò de: “En aquest asquerós món, l’única protesta que mereix la pena és la bellesa”?

Idò, pels EUA hi ha qui creu millor que l’única protesta que ho val és acabar amb el càncer (forma contundent d’anomenar l’home).

dimecres, de juny 01, 2005

Poesia eficient: màxima compressió

Amb relació al debat que es va obrir fa setmanes sobre el sentit de la poesia i la qualitat de l'eficiència poètica hem trobat la següent reflexió de Jorge Wagensgerg:

"Una llei de la natura, o un poema, són formes límit de màxima compressió"

diumenge, de maig 29, 2005

col·laboreu

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia, o aliena citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt. Aprofiteu també l'adreça per enviar el que volgueu que surti publicat i els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic.

dijous, de maig 26, 2005

Ments ceges

La ceguesa, privació de veure
La llum del dia, de contemplar-hi
Els colors de tot allò que va enterbolir
El sentiment de Stendhal, i que tampoc
Deixa que la brutalitat humana, sacsegi
L’equilibri que mai no hauríem de perdre.

La ceguesa, bloqueig de tota possibilitat
D’entrar en raó, de mesurar-se
Front el món com a individu pensant;
De perdre el senderi que un dia
Ens va fer sapiens i avui ens endega
En la llera del pensament únic.

La ceguesa del famèlic ideòleg,
Orfe d’enginy i judici,
Ens crema l’ànima anihilada
Mentre abdiquem com a pensadors.
Batalla i guerra amb vencedors injusts.
Perdem la continuïtat del sentit de tot.

La ceguesa, aqueixa que des d’una tribuna
Del mal anomenat Parlament,
Inhonest fòrum de lloques,
S’encarreguen d’etzibar-nos-la
Els pitjors enemics de la raó.

Mil vegades millor ser cec, perquè
Els nostres ulls no ens deixen veure,
Que no veure perquè la nostra ment,
Després d’extraviar el sentit de l’orientació,
Hagi estat reclosa en una negra presó de xarol.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de maig 18, 2005

La justícia universal

Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.

En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.

Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de maig 12, 2005

Un estat (ni que siga petitó)

Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. Tibetà aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Així de simples es tornen les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al Luxemburg el torn de dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.

Vicent Partal
Lloc: vilaweb.com
Data: 07/04/2005

dimecres, de maig 04, 2005

cuando fuimos los mejores

Cuando fuimos los mejores
los bares no se cerraban
Cada noche en firme
A la hora señalada

Cuando fuimos los mejores
Las camareras nos mostraban
La mejor de sus sonrisas
En copas llenas de arrogancia

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
Nuestro otro yo nos acechaba
Mercaderes de deseos
Habitantes de la nada

Cuando fuimos los mejores
Dejamos de ser nosotros
Lo peor que llevas dentro
Se refugia en tu mirada

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
El dinero se gastaba
Se podía comprar todo
Incluso vuestras almas

Cuando fuimos los mejores
Y la vida no se pagaba
En todas las esquinas
Mi juventud se suicidaba

loquillo

dedicat al comandant Pi, que crec que ho entendrà

dilluns, de maig 02, 2005

síndrome



Todavía tengo casi todos mis dientes
casi todos mis cabellos y poquísimas canas
puedo hacer y deshacer el amor
trepar una escalera de dos en dos
y correr cuarenta metros detrás del ómnibus
o sea que no debería sentirme viejo
pero el grave problema es que antes
no me fijaba en estos detalles.
mario benedetti
Posted by Hello

divendres, d’abril 29, 2005

st-ts: a mode d'epíleg

El budismo, si ha entendido que el dolor es el centro de todo, entonces lo ha entendido todo. Es la única religión que aceptaría si tuviera que aceptar alguna. El cristianismo está gastado. Todavía defiende una idea de porvenir. Curiosamente, por primera vez se siente que la gente ya no cree en el porvenir.
emile m. cioran

dimecres, d’abril 27, 2005

Ahir ens varen dir tarats

La llum matisada per la persiana de fusta es projecta, allargada i càlida, contra el sòtil de l’estança. El cridori matinal dels fillets del tercer, davallant de dos en dos els graons de l’escala, m’indiquen que ja són prop de les nou; ells continuaran esvalotats camí d’una escola confessional que els ensenyarà els principis de la convivència concertada i sufragada amb els diners de totes i tots. No em moc, però sent el caliu del teu cos, nu, estirat, i se que roman en la mateixa posició en que el vaig deixar ahir, després de fer-te l’amor. No et vull despertar, però jo hauria de prendre una dutxa ràpida i afaitar-me abans de partir cap a la feina al jutjat, on m’esperen dotze judicis de faltes.

Ara, amb el cap banyat i les idees més fredes, pens en el que vaig sentir ahir a la radio, mentre te mir com omples tots els plecs dels llençols amb el teu cos bronzejat, torrat pel sol primaveral, musculat, empatxat d’estima, ple del fruit dels abraços, la connivència, la convivència: formam una molt bona parella, ens estimam, mai discutim per res... i van vuit anys.

Torn a pensar en la veu insultant d’un malentranyat alcalde de no se quin poble de Catalunya, en el menyspreu d’un alt funcionari de l’Obra, en les paraules plenes de sentiment cristià d’un arquebisbe... totes diuen el mateix: tu i jo som una anomalia repugnant, persones tarades, ciutadans de segona. Ara me gir cap el mirall i retenc les dues imatges, la meva i la teva, mentre prenc camí cap a la feina m’ajust la corbata al coll i agaf el maletí que em vares regalar. Una besada al front i un breu comiat fins a la tarda, en que passaràs a recollir-me com cada dia.

J. M. Vidal-Illanes

diumenge, d’abril 24, 2005

strpts 4

Hay algunos hombres tan necios que si una sola idea aflorara a la superficie del cerebro, ésta se suicidaría aterrada de su soledad
emile m. cioran

divendres, d’abril 22, 2005

stps 3

El hombre es el camino más corto entre la vida y la muerte
emile m. cioran

dimecres, d’abril 20, 2005

La Conferència

Ara que tenim nou Papa, recuperam un vell escrit de Vidal-Illanes, de quan l'escàndol de capellans pederastes als Estats Units i la Conferència Episcopal espanyola va publicar una pastoral afirmant que la revolució sexual era la causa de tots els mals d'aquesta societat.

"Comprimits i enfundats en el vermell envellutat de les solemnes vestimentes, enaltits pels daurats símbols de llur jerarquia, asseguts en ordre descendent amb la rigidesa i rectitud de la grandesa que representen, els homes del poder estan preparats; la Conferència ja està constituïda. La sobrietat està barallada amb el plaer terrenal, per això el vi dolç que prenen és en realitat un nèctar diví que s’ingereix en un ritual iniciàtic que arrenca en el dolor que l’Home va patir ara fa dos mil anys, símbol del martirologi que representa l’essència de Tot en aquesta anacrònica Secta.

Sembla que el vi dolç està fent efecte. Potser el ritual reiterat glorificant la memòria de l’Home està passant factura.Unes hores de desenfrenat èxtasi de comunió i les estampes de pederàstia corren per la taula; com els comentaris que engrandeixen la discriminació de gènere o els argumentaris que defensen una i mil intervencions bèl·liques en nom de la Santedat. Guerra Santa a tot allò que suposi la discrepància, el pensament dialògic, l’esperit crític, una personalitat ben formada. Guerra Santa i sense miraments, ja ho advertiren vehementment, al cap i la fi han trobat l’explicació: tots els mals de la nostra societat s’alimenten i són causa de l’abjecte, pecaminosa i perversa revolució sexual.

J. M. Vidal-Illanes"

estriptís 2

Sufrir es la manera de estar activo sin hacer nada
emile m. cioran

dilluns, d’abril 18, 2005

estriptís 1

Las religiones, como las ideologías que han heredado sus vicios, se reducen a cruzadas contra el humor.

emile m. cioran

divendres, d’abril 15, 2005


quan un indret esdevé massa popular, l'elit en fuig i crea un altre àmbit, només per a ells; però sempre hi ha qui els encalça i s'esmuny per les escletxes... Posted by Hello

dimecres, d’abril 13, 2005

el dol sublimat

No crec que pugui llegir mai res que em faci sentir el dol com la "Elegía a Ramón Sijé", de Miguel Hernández. No vull dir amb això que no m'agradin les vostres poesies, però és que la d'Hernández em supera. La vaig conèixer (i a Miguel Hernández també) gràcies al disc que li va dedicar Joan Manuel Serrat. Ens diu Hernández: "En Orihuela,su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería". Con quien tanto quería, no a quien tanto quería com diu el Serrat. Em sembla una expressió d'amistat com no n'he sentit d'altra. Us l'adjunto, per si la voleu penjar.
Susanna



ELEGÍA A RAMÓN SIJÉ

( En Orihuela, su pueblo y el mío,
se me ha muerto como del rayo
Ramón Sijé, con quien tanto quería.)

MIGUEL HERNÁNDEZ
(1910-1942)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.



Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.


10 de enero de 1936

dijous, d’abril 07, 2005

Dels niguls a la terra

La filleta trista d’ulls fulgents volia emprendre camí cap el firmament, però havia d’esperar a que es fes de nit perquè sabia que de dia només es podia anar a visitar els niguls. La filleta trista de mirada llangorosa sabia que al niguls habiten criatures que adopten formes canviants, ara un elefant, ara una boa, ara un baobab... La filleta rossa d’expressió melangiosa volia anar cap els estels, volia descobrir el motiu de perquè no somreien des de feia temps. Va cercar i cercar però els estels lluïen sense somriure. Es va aturar en un asteroide blanc i des d’ell va contemplar la terra, blava i bella com els ulls d’una moixeta que allà baix miolava de tristor. La filleta de cor trist i noble s’estava fent gran, i apesarada s’interrogava: què li estam fent a aqueixa terra que d’enfora sembla sublim i d’aprop dolen els esquinços del malbaratament de tanta bellesa? La filleta intel·ligent, amb mirada interrogant, ara tocava de peus a terra i en un revolt del pensament es va trobar amb la iniquitat humana; ens estan embacinant mentre impúdicament els hi creix el pes de les butxaques.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de març 24, 2005

dilluns, de març 21, 2005

Naufragi per paraules

Mar
Navegant
Horitzó
Vent
Núvols
Grisor
Pluja
Tamborinada
Preocupació
Tempesta
Sotsobra
Desesperació
Naufragi
Silenci
.............................
Mar

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de març 17, 2005

Travessant la portassa

Travessant la gran portassa fugia de la meva ombra.
El mirall, una mica inclinat, rònec, rovell, em mostrava tal com era:
reflectia els pensaments i gairebé no em veia.
Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi.
Però, per més que em volia ocultar fugint del teu record,
endinsat en la boira que tamisava la realitat, onsevol anava
me trobava amb mirades fugisseres d’ulls robats, perduts, tancats,
que amb la veritat m’estabornien.
No tenia sortida: m’amagaré baix el malson fugint del nostre espectre,
vora l’opistògraf que revela una falsa veritat a l’anvers
i on al revers un no res descriu l’ocàs de l’estèril lluita.
Mentre un aire fresc,
amb l’olor de molsa fresca i el rastre d’espelmes apagats molt temps enrere,
m’indicava el camí a seguir,
jo, extenuat però no vençut, cercava la manera de desaparèixer
i deixar en el calaix dels records els udols que ofegaven l’esperança.
Amb l’ànima nafrada, més enllà,
amb la vana intenció d’enganar les imatges que m’oprimien,
ordia una bella evasió només d’anada.
L’ombra se m’atracava, em duia el seny a la taleca;
una corda, un arbre, un salt: travessant la gran portassa fugia…

(A tu, que vares decidir anar-te’n)

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de març 15, 2005

relatiu

De vegades el temps
tanca totes les ferides
i desintegra els records

Quan els rellotges són morts
i l'espai ja no és tangible
es connecten els extrems

Per això és que vull saber
si el temps passa o el que passa
és que passo jo i faig temps.

mgo

dissabte, de març 12, 2005


deixeu-vos d'explorer Posted by Hello

dijous, de març 10, 2005

Galeria 2

Fa fred i humitat i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosa a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discreta i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta Il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió: aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins l’immobilitat, es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel ronquet de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el retolet aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta-. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la compostura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar suvora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, car novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre enrere deixa el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un tres quarts i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de març 09, 2005

Galeria 1

Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, cap-cota, entre el renou del trànsit de cotxes embarzerats en una contesa de blastomies, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca el ritme de sortida de les feines de coll blanc. Els que hi entren defugen de la voràgine del carrer, que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada i que perillava davant el risc d’aürtar amb les arregussadores pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps, qui corre més ràpid que ningú. Nogensmenys, ja al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda. Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, recarceja els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir-ne. Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està visurant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia, afablement, la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, de març 08, 2005

Roig de mort

La finestra m’obre els ulls a la mar qui em torna el sossec perdut mentre abraç, impotent, la immensitat del que se’m nega. El so del bufacanyes del vell esmolador, s’escola lliscant per la porta del darrere i com un escorregantall em remulla sobtadament el pensament, que torna a la mar que em fueteja com les escorretges de l’estima que em vares donar; unes vegades blanc, altres vegades negre. Un, dos, tres, les campanades llunyanes em recorden l’insomni de mitja tarda, quan la calor hipòcrita emmascara la fredor d’una absència. La llorderia del carrer intenta embrutar el record mentre el pentagrama desdibuixa les notes d’un homenatge contorçant la bellesa perduda d’una cançó impossible. Pensívola la mar espera l’horabaixa i el doiut fill del pescaire furga en les vergonyes amagades rere uns calçons massa amples... i el record torna a ocupar els llençols immaculats dins la caliditat perduda d’un jaç massa senzill per estimar a l’engròs. A les hurtes palpeig l’aire que ocupa el teu lloc suvora l’ara bastit dels objectes que construïren una profecia enguerriada, sense més. El sol frega l’horitzó, tenyint-lo tot de roig de mort; el pensament, enjovat d’un sussús irredempt mor, com el dia. Més tard, avui, la nit s’erigirà entre els honors de la summitat vencedora.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, de març 03, 2005

Floc de dol

Immòbils els llavis, petris i lluents,
parlen profundament del silenci.
Retallat el teu perfil
sobre un fons de cel rogent que,
paralitzat, ja no respira (com tu…)
Tanc els ulls i clarament veig
el passat que em colpeja.
Em sangcrem mentre en silenci crid,
mentre les voltes de la frissança
m’aturen en l’inestroncable mossa
on, irresoluts, ens perpetuam.
Tanc el llibre de cobertes negres
i el segell amb un floc de dolença
que el meu ull ha esculpit
en record de la teva absència.

PI

dilluns, de febrer 28, 2005

El duelo

Me giro y ya no estás.
Sin volver la mirada atrás,
cierro el alma. Me detengo.
Ya no vierto lágrimas, pero lloro.
Y es que la mirada me quema
Y me duele el aire que respiro
por saber que es el mismo
que nunca volverá a darte aliento.

J. M. Vidal-Illanes (1980)

dijous, de febrer 24, 2005

El dol

L’esvoranc que m’enfonsa
En la negror de la nit
Entre els plecs m’esborra
Del no record mai sentit

Car l’absència m’ofega
Tant atrafegat respir
Que el cor no batega
I em mor en no sentir

El mirall em retorna
En llevar-me al matí
La realitat perduda
D’un somni que va fugir

Obro els ulls i comprenc
La tristor que envaí
L’ànima torturada
Quan plorant recordava
Que ahir ens vas morir

M. P.

dimecres, de febrer 23, 2005

23 F

Record perfectament el moment. Les paraules brollaven constants, intenses, i sorgien amb un fil d’incertesa. Del gran altaveu de l’aparell de radio –que havia estat engalzat als exercicis pràctics d’un taller d’enginyeria de telecomunicacions- emanava el que semblava la fi d’una crisi de govern que no arribàvem a comprendre: Adolfo Suárez havia dimitit.

Jo, al meu pis de l’Hospitalet, dret, inquiet, donant voltes per la sala, escoltava atentament el discurs d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. El meu atribolament s’assemblava al desassossec d’un sensible aucell segons abans de produir-se un seïsme. De sobta, les paraules monòtonament cultes de l’aspirant a president es varen entrellaçar amb crits verd i caquis que, cavalcant a lloms d’un tricorni, es van imposar a la manera hispànica. El cavall de Pavía irrompia al Parlament: “al suelo todo el mundo”. Un retronar de fusells donaren el to dramàtic que hi mancava a l’esperpèntic cop.

Em vaig quedar paralitzat, estorat, las mans al cap, repetint en veu alta: “no, no, no! Què està passant? No és possible el que estic sentint...”. En sortir al balcó les cares dels meus veïns palesaven idèntic esbalaïment; ens miràvem interrogant-nos, impotents.

Tal dia com avui, però de l’any 1987, ens deixava Jose Zeca Alfonso, l’autor de la peça que es va convertir en consigna: “Grândola, vila morena”; commovedor poema musicat que un 25 d’abril va treure els clavells i els tancs pels carrers de Lisboa. Què diferent sona ara tot. En aquell altre 23 de febrer, el de la segona part del cavall de Pavía, vaig posar una cinta de la cançó d’Alfonso a tot volum, projectant-la cap al carrer, tot i esperant que la gent tragués els clavells vermells i donés una resposta que aturés la caiguda lliure cap aquell celtibèric pou de foscor que semblava renéixer.

En acabar la cançó, em dirigí a peu cap a la Facultat d’Història del campus de Pedralbes. En arribar em va confortar el fet que molta gent tingués la mateixa idea: molts clavells rondaven en l’ambient i aquesta vegada estàvem convençuts d’aturar la follia tricornial d’uns messies als que ningú no els havia demanat que salvessin res.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de febrer 21, 2005


NUCLEÒLICA, de Kukuxumusu per a GREENPEACE Posted by Hello

dissabte, de febrer 19, 2005

Rosa de escándalo

Cuando el hombre se extinga,
cuando la estirpe humana al fin se acabe,
todo lo que ha creado comenzará a agitarse,
a ser de nuevo, a comportarse libremente
-como los niños que se quedan solos en casa
cuando sus padres salen por la noche.
Héctor conseguirá humillar a Aquiles,
Luzbel volverá a ser lo que era antes,
fornicará Susana con los viejos,
avanzará un gran monte hacia Mahoma.
Cuando el hombre se acabe -cualquier día-,
un crepitar de polvo y de papeles
proclamará al silencio
la frágil realidad de sus mentiras.

angel gonzalez

divendres, de febrer 18, 2005

... i després del comiat

Abans d'entrar al paradís
m'espolso la pols grollera,
calculo els graons que hi ha
i faig deu passes enrera.

Miquel Bauçà (1940-2004)

dimecres, de febrer 16, 2005

Travessant el riu (1)

Horacio observa la finestra. A l’altra banda dels vidres la foscor persisteix a manera de presagi. Normalment, un feble raig de llum acostuma a acompanyar cada matí l’acte d’obrir els ulls i sentir de nou que ha de cremar un dia més de la seva vida; però avui Horacio s’ha llevat una mica més prest del que és habitual. Avui aquest artesà de vida pausada, conversa de bar i natura desperta, no baixarà al taller a rematar la darrera sabata, assegut a la banqueta mentre el vell mestre li dóna conversa.

Horacio es mira les mans, colrades com la pell que treballen, fortes com el convenciment que el conduirà a la plaça, on un camió empolsat espera emparat en la negror d’aquesta freda matinada. Avui emprendrà camí a l’altra banda. Demà, potser en dos dies, travessarà el riu. El reclam d’una vida de benestar material és massa fort. A les aigües fangoses que fan de frontera deixarà la dignitat, els amics i bona part de la seva vida passada... com dir-li que està a punt de córrer cap a l’abisme? Com dir-li que la societat realment lliure que espera trobar en travessar la línea només existeix al món dels somnis?

J. M. Vidal-Illanes