dissabte, d’octubre 30, 2004

rock català? segons quin i segons com

El millor grup en català amb diferència ara mateix (diuen els meus amics de confiança, i jo també ho crec): els mallorquins Antonia Font.
p.e.


Res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura
en miniatura


i és que estic de puta mare,
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi

alegria
ses velles se xapen de riure
i es ovnis s'apinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida

com diuen alguns, mescla de franco battiato, ja t'ho diré i jaume sisa.
no estan gaire equivocats.
i què pensau voltros?

dijous, d’octubre 28, 2004

Mà d'obra qualificada

Enfundats dins els seus foscos abrics, llargs, cordats fins al coll com per no deixar escapar ni un sentiment d’origen humà, la mà d’obra qualificada de l’especulació immobiliària contemplava la seva darrera creació. El casc, blanc, completava l’hermeticitat ideològica dels actors i impedia que qualsevol raonament impur pogués contaminar-se amb els sentiments. Havien desnonat els incòmodes inquilins, jubilats, de renda antiga i de baix perfil social, gairebé sense drets en una societat que expulsa a la marginalitat a tot aquell que no és capaç de mantenir l’equilibri al cim de la cresta de l’onada. Després una declaració de ruïna i la substitució de l’edifici per un lluent mausoleu d’alt standing, els maletins que gelosament romanien que es completés l’operació s’han farcit del sofisticat paper que tot ho compra: voluntats, vides, objectes... Ja se’n poden anar a descansar amb la consciència tranquil·la i les mans netes, que demà els espera un altre dia profitós, on la repetició de la història tornarà a repartir fortuna, probablement tant injustament com en el dia d’avui, com en el dia d’ahir, com des de l’origen dels temps.

J. M. Vidal-Illanes

dimarts, d’octubre 26, 2004

Poema B85

Dins la dutxa, pels carrers,
darrere d'un autobús,
sota el pis de l'ascensor,
fins i tot entre deixalles,
vaig cercant, com un possés,
quelcom que em doni energia;
un impuls per prolongar
alguns dies l'existència
sense cap remordiment.

Sol·licito amb promptitud
qualque punt de referència:
un somriure gratuït,
una carta extravagant,
tres paraules per sopar,
un esguard sense neguit,
un espai on divagar
i algun tacte en els teus dits.

divendres, d’octubre 22, 2004

La trobada.

L’esperit de l’ocell d’Ahmad va anar a posar-se sobre el rotor de l’ocell gris d’Isaac. Un llampec va enlluernar l’hangar de la base. Entre llums i ombres Isaac es va aixecar del terra, a palpentes va sortir per una esquerda per la que penetrava una llum intensa, verda, d’ocàs, on un aire fresc s’obria camí a l’hora que mostrava compassiu una via de fugida. Feia temps que Isaac volia fugir, però no sabia on anar. Tenia el convenciment de saber de què havia de renegar, però sentia una cremor tallant que lliscava per l’interior del més profund del sentiment, fins arribar a convertir-se en una tamborinada insuportable al seu cap, darrera les orelles. L’insultant sensació de sentir-se un traïdor el superava i mai no va voler discutir cap ordre. Ell era un pilot circumstancial a una banda de la frontera; la frontera l’havien traçat els que tot ho volen veure com a blanc o com a negre.

Isaac s’aixecà, i va descobrir que les cames no havien de fer cap esforç per sustentar-lo. S’havia tornat lleu, surava, i la lleugeresa li obria pas per un fèrtil camp de llibertat. Tot cobrava un aspecte maragda, llampant, entre el ser i el no ser. Travessava un túnel, que més aviat era un feix de llum olorós, quan al fons, no gaire enfora, una silueta que li resultà familiar li va estirar el braç. Els ulls a l’altra banda del tel que els separava el convidaren a entrar al que semblava una cúpula blanca, feta de grans dosis de saviesa i un morter d’esperança. Isaac el va mirar, Ahmad el va abraçar. Tots dos creuaren les mirades i s’interrogaren sobre l’absurd que els havia conduit a aquesta situació. Isaac va comprendre, aquesta vegada li havia tocat, ara era una xifra més en les estadístiques, però en el fons la causa final d’aquest esdeveniment estava lluny de ser extirpada.

En silenci, des d’un observatori privilegiat, contemplaven estorats que la situació de normalitat superava amb molt les desgràcies convertides en notícies del blanc i del negre. Els obstacles no eren gens menyspreables però sabien que les oportunitats romanien a l’espera d’un canvi de voluntats.

J. M. Vidal-Illanes

dijous, d’octubre 21, 2004

Els administradors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als
comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui posat com a post.

Ell i tu

Quan eres un nen i ell apareixia, tot es trastocava i et senties més petit que una formiga. Quan d'adolescent anaves a parlar i t'adonaves del seu esguard, les paraules s'enfonsaven i desintegraven abans de sortir per la teva boca i només articulaves sons insensats que et feien passar per idiota. Quan l'observaves d'amagat, bell, alt, segur, simpàtic; veies una distància entre els dos insalvable que mai no podries remuntar.
L'odiaves i l'envejaves. El temies i l'estimaves. L'imitaves i el menyspreaves.
Vas anar madurant amb la seva imatge, el seu model dins el teu cap. Formava part de la teva naturalesa; el seu nom sempre als llavis, a dins del bolígraf, sempre a punt de sortir.
I ara, que l'has tornat a veure, després de tant temps, no l'has envejat ni detestat, ni temut ni adorat, ni imitat ni menystingut.
Aquesta vegada l'has mirat amb indiferència i l'has acomiadat amb un somriure circumspecte.
I és que ara ja només pots ser tu, i ho saps, i t'agrada.
mgo

dilluns, d’octubre 18, 2004

Conversa amb Schoenberg

Enyorat, PI mira l’exterior. L’ull de bou de la seva cambra de cel·les de grafit, deixa entrar una tènue llum de pols solar. El raig de colors, presoner del vent ingràvid que travessa el fons estelat, il·lumina l’estança com ho farien aquelles antiguitats anomenades espelmes i que avui dia només es troben en versió hologràfica. L’emissor invisible d’ones sonores tridimensionals escampa, arreu l’atmosfera de serenor, una antiquíssima peça musical: Pierrot lunaire. Embolicat per la cadència dels sons concebuts per Schoenberg, un llunyà 1912, PI tanca els ulls. El sofà d’aire i estructura de fibra òptica, està programat per a simular les sensacions dels viatges interestel·lars; però la cadena d’àtoms de la seva nau, que acostuma a transportar-lo travessant la lleugeresa que tot ho separa, no pot ésser imitada amb fidelitat.

PI parla amb Schoenberg, es comunica comprenent cadascun dels sons articulats al voltant d’una imaginació avançada al seu temps. Schoenberg li torna amb agraïment, el plaer d’una conversa musical. PI ja no enyora. Ara respira. El cervell s’activa. La pell, amb la temperatura exacta, sent. Amb els ulls clucs, divisa l’univers, obra espontània d’una gran explosió de casualitats.

PI

divendres, d’octubre 15, 2004

bonys i rodones

Bonys i rodones: recurs paleolític per solucionar problemes de trànsit del segle XXI.
Conselleria: creativitat, inventiva, imaginació = 0.

BT

dijous, d’octubre 14, 2004

Col·laboreu

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu també l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic.

diumenge, d’octubre 10, 2004

Nosaltres i tu (i II)

Des d'aquí dalt no ets més que un punt que es mou entre d'altres. Milers de formiguetes dansant un ball rutinari. Des d'aquí, la veritat, no sembles gaire cosa.
Ara que avances per un carrer gairebé solitari, la teva presència com a individu es posa una mica més de manifest. Continues sent un ésser minúscul i miserable, però així i tot davallem uns quants metres i t'observem amb més detall. La teva ridícula indumentària, el teu caminar nerviós i descompassat, tot denota incertesa i inquietud en la teva ment.
Malgrat tot, quelcom en tu ens sedueix. Ens mirem tots als ulls i sense dir paraula baixem en picat i quan arribes a un carreró et trobes envoltat de plomes i coses que es belluguen arreu cridant amb totes les seves forces.
Tornem a pujar ràpidament i veiem com seus a un portal amb el cor bategant i la ment desperta.
Ens mirem als ulls i sense dir paraula marxem cadascú pel seu camí. I ens entretenim en el viatge adoptant formes extravagants. Jo ara sóc un globus vermell que el vent dirigeix i que es posa per terrats i terrasses.
A tu, l'ensurt no te'l treu ningú.
I és que nosaltres som feliços amb coses així...
mgo

divendres, d’octubre 08, 2004

De l'oblit

Mudes les pedres acumulen la saviesa de tots els seus anys d’espera. Testimonis dels esdeveniments res no expliquen, s’ho guarden discretament, s’engreixen i envelleixen, s’endureixen. La duresa del pas del temps pot endurir-nos fins a la immunització, la narcosi, la insensibilitat. Després, l’estat amnèsic conforma un broquer protector que consola aquell que vol viure pell endins, el que passa als altres no penetra través el nostre esguard que, blindat, cec, ens protegeix dels efectes perniciosos de la consciència.

Assegut, incòmode, en la fredor verda de molsa, tova en la pell, pètria a l’interior, sento com la pedra em parla. Em mostra unes ferides no cicatritzades, de fa molts anys, i em descriu la remor de fusells, les ordres, el ritual. Les seves ferides són el testimoniatge dels projectils que no varen fer blanc a l’objectiu. Al terra les llosses, tacades, ploren.

Algú acaba d’exclamar que hi ha qui pretén despertar l’esperit del 36. El 36 va ser trencat per la infàmia, i als 40, als 50, als 60... l’oblit forçat es convertí en una assegurança de vida.

Cega i muda la societat oblida, es converteix en pedra.

J. M. Vidal-Illanes

Col·laboreu a dalt de tot

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.

Nosaltres i tu (I)

Jo avui sóc un falcó potent. Volo extasiat per l'altura i per l'aire que em travessa les plomes. Viatjo feliç a l'encontre dels altres. Un és àguila peixatera, un altre, gavina immaculada. Hi ha qui agafa l'aparença d'un voltor.
Ells són avui aus de poderosa presència, d'impressionant identitat. Jo també ho he volgut ser i sóc un falcó imponent. Ara ells són coloms blancs amb branques d'olivera als becs i per seguir-los el joc acabo sent un míssil rabent amb intencions funestes.
Després tornem a la idea original i ens veuríeu si ens veiéssiu com a falcons, àguiles, gavines i voltors pel cel lluminós. I així baixem les valls i pugem cims altíssims. I així arribem sense pretendre-ho a la teva ciutat. I allà hi ets tu.
Tu camines pels carrers gastats mig perdut com cada dia, sense gaire sentit, no saps on anar. No vols parlar ni veure ningú. No trobes enlloc refugi per a aquesta sensació que t'envaeix. T'has fet massa gran potser en poc temps, tan gran que no hi caps a dintre teu, massa gran per als carrers que t'ofeguen, tan gran que fuges d'aquest món que s'afanya en atreure't.

mgo

dimarts, d’octubre 05, 2004

If I Had My Life to Live Over

Hem posat el poema perquè s'esqueia, i ara el que diuen d'altres... i que cadascú pensi el que vulgui:

La verdadera autora es una desconocida poetisa norteamericana llamada Nadine Stair, que lo publicó en 1978, ocho años antes de que Borges muriera en Ginebra, a los 86 años


If I Had My Life to Live Over
I'd dare to make more mistakes next time. I'd relax, I would limber up. I would be sillier than I have been this trip. I would take fewer things seriously. I would take more chances. I would climb more mountains and swim more rivers. I would eat more ice cream and less beans. I would perhaps have more actual troubles, but I'd have fewer imaginary ones.
You see, I'm one of those people who live sensibly and sanely, hour after hour, day after day. Oh, I've had my moments, and if I had to do it over again, I'd have more of them. In fact, I'd try to have nothing else. Just moments, one after another, instead of living so many years ahead of each day. I've been one of those persons who never goes anywhere without a thermometer, a hot water bottle, a raincoat and a parachute. If I had to do it again, I would travel lighter than I have.
If I had my life to live over, I would start barefoot earlier in the spring and stay that way later in the fall. I would go to more dances. I would ride more merry-go-rounds. I would pick more daisies.

Nadine Stair
85 years old
Louisville, Kentucky

Instantes, ¿de Jorge Luis Borges?

Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima, trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.

Sería menos higiénico, correría más riesgos.
Haría más viajes, contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.

Iría a más lugares donde nunca he ido,
comería más helados y menos habas.
Tendría más problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida.
Claro que tuve momentos de alegría, pero si pudiese volver atrás,
trataría de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos.
No te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte, sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas.
Si pudiese volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir, comenzaría a andar descalzo a principios de la primavera y seguirá así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con niños.
Si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

dilluns, d’octubre 04, 2004

El túnel

El tren enfila decidit el túnel que, fosc, el devora afamegat. Passar en segons de l’esperançadora claror d’un dia que desperta amb tots els seus colors de l’alba, a l'inquietant negre d’una gola bruta, freda i humida, no resulta gens tranquil·litzador. Dins la galeria oculta que travessa la muntanya, uns llums cada cinquanta metres recorden, en passar davant seu, que la claror també és possible en les entranyes del desassossec. La intermitència de claror i foscor ens fa sentir encara més vulnerables i aliens al control de la nostra vida, però serveix per alimentar l’esperança. Podem somniar amb la fi d’un malson amenaçant que, darrera una màscara aparentment amable, ens procura l’engany d’un present de claror artificial dins del túnel, sense el futur que hom desitja trobar en els colors del dia que ens han d’enlluernar, un pic ens desllacem del que ens ferma dins d’aquesta presó subterrània, llodriguera de la nostra llibertat.

PI

diumenge, d’octubre 03, 2004

El hombre imaginario

El hombre imaginario
vive en una mansión imaginaria
rodeada de árboles imaginarios
a la orilla de un río imaginario.
De los muros que son imaginarios
penden antiguos cuadros imaginarios
irreparables grietas imaginarias
que representan hechos imaginarios
ocurridos en mundos imaginarios
en lugares y tiempos imaginarios.
Todas las tardes imaginarias
sube las escaleras imaginarias
y se asoma al balcón imaginario
a mirar el paisaje imaginario
que consiste en un valle imaginario
circundado de cerros imaginarios.
Sombras imaginarias
vienen por el camino imaginario
entonando canciones imaginarias
a la muerte del sol imaginario.
Y en las noches de luna imaginaria
sueña con la mujer imaginaria
que le brindó su amor imaginario
vuelve a sentir ese mismo dolor
ese mismo placer imaginario
y vuelve a palpitar
el corazón del hombre imaginario.

Nicanor Parra

divendres, d’octubre 01, 2004

Ay, utopía, incorregible,
que no tiene bastante con lo posible...
serrat