dijous, de setembre 30, 2004

Carpe diem (II)

Carpe Diem

Aquello que no hicimos será lo que más nos atormente; aquello que no vivimos, nuestro mayor reproche.

A cada instante: Hoy quiero hablar contigo a solas. Lo que te tengo que decir debe ser dicho de uno en uno y en voz bastante baja. He de repetirte lo que a mí me advirtieron, lo que me advirtió un escritor en el que confiaba. Y quiero que me atiendas lo mejor posible. Aunque sólo sea porque este momento de esta hora precisa en que me lees, ni tú ni yo lo volveremos a vivir jamás; como yo no volveré a escribir para ti lo que ahora escribo, en este minuto de una primavera casi agotada, en medio de una luz que se deja caer... Carpe diem, ordenaba el delicado Horacio. Aprovecha el día. Disfruta de la hora. Luego, más pronto siempre de lo deseable, anochecerá. El aire mueve – lo veo a través de unos cristales– el dardo de un ciprés. Es como quien niega algo: la perduración de cualquier cosa, de cualquier ser, de cualquier sentimiento. La tarde va vencida hacia su derrota habitual. Carpe diem...

Puede que el tiempo no exista de veras y sea una especie de red, por nosotros inventada, en la que nos dejamos atrapar y nos morimos. Sea como sea, nos desangra y sorbe el corazón a la toronja que nos dan al nacer. "Aprovechar el tiempo" para los mayores tiene un sentido de urgencia y amenaza: hay que estar siempre haciendo algo productivo. No es eso de lo que hablo. Yo te hablo de lo que se va y no vuelve; de los pecados de omisión, que son sin duda los peores, porque ni siquiera les dimos existencia. Aquello que no hicimos será lo que más nos atormente; aquello que no vivimos, nuestro mayor reproche. Tú eres todavía joven; unos años más lo continuarás siendo. El ser humano posee su juventud –o viceversa– durante un plazo que, ido, fue demasiado corto. El resto de su vida le quedará para añorarlo... Pero la juventud –óyeme bien– no depende e de la edad, sino de la disposición: de la intrepidez, de la fruición, del gusto por el riesgo, de encarar con majeza el permanente reto de la vida...

Por eso yo te digo: no esperes, toma. Por esperar el momento oportuno y dejar escaparse vacíos tantos otros, se pierde la frescura del primer impulso. No te detengas: bebe en los arroyos; come las frutas sin aguardar que te las sirvan. Alza la mano al árbol y tómalas; ninguna sabe mejor que la devorada por una boca ansiosa: el hambre le da el gusto a la comida. Y comparte con quienes te acompañen. Antes de comer tú, comparte: ver saciar al otro su apetito es la mejor sazón de un alimento... Pero levántate nada más terminar. No te refugies donde te invadan la inacción o el desánimo. La serenidad vendrá a su hora. No te sientes; sentado, no pretendas ni conocerte a ti mismo. No pierdas tiempo en buscarte; ya te reconocerás en la acción y en la batalla. Y cuando te encuentres, sé lo que eres. Ten el valor de serlo. Sal voluntariamente al encuentro de tu destino; abrázalo y fúndete con él. De momento –carpe diem– lo tuyo es la tensión. Agarra cada instante y elige cuanto te ofrezca, porque, después te arrepentirás de lo que dejes, y has de sentir como si hubieses rechazado lo que ahora no elijas.

Vive el presente con la mayor intensidad de la que seas capaz. El pasado es un camino no siempre recto, para alcanzar el hoy; el mañana si es que te llega, será una consecuencia que ha de traer entre las manos su propio afán. El presente es tembloroso y casi nada: este instante en que me estás leyendo. (Léeme con pasión). Se prolonga y estira hora tras hora, y todas hieren, menos la última, que mata. Resárcete de esa dura ley. No sientas remordimientos del pasado; no sientas temor por el futuro. Siente no más el gozo del presente –carnal y lúcido, inevitable e inmediato –, o el dolor del presente, enriquecedor y válido también...

Y antes de cualquier otra norma, ten ésta en cuenta: no te separes de la vida. No dejes de abrazarte a ella con fuerza: ni por cobardía, ni por pereza, ni por sensatez. (Tienes derecho a ser insensato todavía). Abandónate a la vida: sin que la manche ninguna pasajera tristeza, ningún pesimismo, ninguna sombra tuya. Y pregúntate de vez en cuando para qué estás aquí: quizá estés sólo para averiguarlo. Si puedes, cuando puedas, sé feliz. Pero, aunque no lo seas, no lo olvides: el tesoro del niño está aún próximo a ti; lo tocarás si alargas bien la mano; no lo disminuyas a tu costa... Te lo repito: no te separes nunca de la vida; por nada de este mundo te separes. Cuando alguien te lo aconseje por prudencia desóyelo y aléjate de él. La vehemencia es enemiga de la circunspección. Y recuérdalo a cada instante: la obligación más exigible de un ser vivo –la primera– es vivir: vivir por encima de todo lo demás.

Antonio Gala – Junio de 1993

Carpe diem (I)

Una amiga ens ha enviat aquest escrit:

“Veuràs, m’agradaria penjar una cosa al blog, un comentari a "la creació i tu i II" acompanyat d’un text, però no sé com fer-ho ni si és massa llarg. El text en qüestió és un article d'Antonio Gala d’una col·lecció que es deia “Carta a los herederos”, sortia a El País Semanal i es titula "Carpe diem". Va caure a les meves mans quan tot just acabava un tractament de quimio i la meva visió de la vida havia canviat força respecte el que era abans del càncer. Coses que "abans de" m’haurien preocupat o molestat ara em semblaven futeses i en canvi tenia una necessitat molt gran de que em toqués l’aire, el sol, veure gent, plantes, animals...vida al cap i a la fi. I també de fer fotos, de conservar d’alguna manera tot allò que m’agradava, que em cridava l’atenció. La necessitat de fer fotos s’ha quedat en afició. Suposo que donar per superada la malaltia fa que ja no necessiti retenir les coses doncs penso que les podré seguir gaudint, però el que sí conservo és aquesta necessitat d’estar en contacte amb la gent i la natura, perquè la vida és al carrer. I viure cada moment (importantíssim!). A mi me’n va haver de passar una de molt grossa per a prendre’n consciència...i no cal.

El text d'Antonio Gala em sembla preciós. El vaig guardar molt de temps, fins que el vaig perdre. El vaig buscar, vaig regirar col·leccions de dominicals i no el vaig saber trobar. Em va venir al cap amb el text de mgo i l’he trobat a Internet.”

dimarts, de setembre 28, 2004

la creació i tu (i II)

Has pensat en la música com a complement per crear aquest univers particular que comences a construir. Creus que és massa arriscat i tan sols una nota fora de context podria malmetre tota aquesta obra essencial. I el so el fas tu dins el teu cap. I així ets alhora compositor, intèrpret i auditori.
Consideres si un poema, no un qualsevol sinó el poema, escollit entre tota la teva gran col·lecció de llibres, podria ajudar-te en aquesta tasca. No ho trobes convenient i no ho proves.
I així continues, assegut a la butaca com un déu omnipotent observant les seves possessions. Satisfet i al·lucinat, ebri de goig creatiu. I, també com un déu, desfet per una solitud inabastable.
Travesses deserts ardents, corres per glaceres inhòspites. Pots fer qualsevol cosa... Però tornes al teu seient i t'adones que et manca quelcom perquè tot tingui sentit. I et sents massa covard per anar a buscar-ho a fora, massa orgullós per reconèixer la teva manca de suficiència, massa feble per obrir-te a l'exterior.
I plores com un déu infant assegut a la teva colossal butaca.

mgo

dilluns, de setembre 27, 2004


... i les estàtues s'avorreixen. Posted by Hello

diumenge, de setembre 26, 2004

la creació i tu (I)

Tu no obres la porta perquè si l'obrissis t'arribarien sensacions que molt bé podrien desfer l'estat en què tu vols que estiguin les coses.
Truquen una i una altra vegada i deixes que el timbre s'esgoti i per fi resti mut.
Damunt de la taula tens unes dotze cartes. Sobres blancs, blaucel i taronja sense obrir perquè et fa por que en alguna d'aquestes missives es trobi una raó que justiqui algun canvi.
I tampoc no agafes el telèfon, que sona incomptables vegades, fins que arranques el fil vermell que et connectava amb el món exterior.
Has obert l'armari de la roba i has triat les peces més estimades i les has posat damunt del llit. T'has dutxat i perfumat i t'has vestit d'una forma exquisida.
Com si la raó estigués de la teva part, alces el cap i aixeques les celles, i amb una cigarreta a la mà trobes el passadís, i el travesses. Arribes al saló, i l'envaeixes. El domines amb la teva presència i t'instal·les a la millor butaca, considerant la situació, calibrant l'entorn.

mgo

dijous, de setembre 23, 2004

Jan, Jean Luc i Jeanne

El llum encegador d’un sol que s’obria pas entre uns niguls densos, de rodones formes grises i plata, el va obligar a detenir-se. Jan, el cooperant danès que intentava avançar amb la Toyota blanca de Médecin Sans Frontières, entre aigua i llot, entre runes de llauna i fusta, entre runes humanes, va comprendre que si se sentia enlluernat i no podia avançar més no era tant per la blanca intensitat dels raigs que rebotaven contra la realitat que tenia davant, com per la fortor que desprenia aquella recreació de l’infern sorgida d’una Comèdia, gens divina, gens còmica; Dante hi era present.

Jean Luc va passar devora la furgoneta, sense aturar-se, amb un fillet als braços inflat de mort. Caminava a l’encontre del repòs final que se suposava havia d’existir on naixia aquell Arc en ciel dibuixat al fons de l’escena, sorgint insultant del més profund d’una terra macada. Els colors del meteor, ben definits, contrastaven amb el voluminós rastre de desolació que havia traçat Jeanne, artista de la destrucció, mestra de l’anihilament. Jean Luc, mirant sense veure, estirava el cap per apropar la seva desesperació a l’horitzó, punt on se suposa havia de dipositar els seus somnis entre altres mil ànimes esquinçades.

Uns ulls esborrats desvetllaven la immensa soledat en què Jean Luc s’havia submergit, la seva companya s’havia avançat i ja dormia sense alè fosa entre el vermell i el groc. Jan va comprendre que el jove haitià duia en braços tot el que li restava a la Terra, i el rumb que havia emprès delatava que, sense motius per lluitar, buscava decandir-se fins a la darrera expiració.

Neruda, aquell vespre, continuava escrivint els versos més trists.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de setembre 17, 2004

Crònica d’un “segon” primer dia de classe

Aquest matí l’aire era sec i anodí, el llum de les primeres hores, matisat per les cortines de punta de coixí, escalfava tènuement però agradable la taula de fusta clara de la cuina. Ilona s'ha torbat més del que és habitual en ella a enviar-se els cereals amb llet, en un ritual que es repeteix des de fa quatre anys. La veu de la mare, Olga, li arribava càlida i insistent: “Dóna’t pressa Ona –que és com li agrada dirigir-se a sa filla- que no podem fer tard”. El llaç d’encaix vermell lluïa festiu al seu coll i una lligada blanca recollia els seus cabells formant un elegant moixell, tot plegat donava un caire anormalment adult a una al·lota que no tenia més de 9 anys.

En enfilar el passeig delimitat per una renglera de cedres, la mare va sentir la pressió de la mà de la Ilona, anormalment forta, com a la recerca d’una calidesa de confort tranquil·litzant, que havia de suplir la innocència infantil extraviada entre les runes d’un gimnàs.

Un minut de silenci, un instant de ceguera, un lleuger mareig alenat per l’angunia d’una experiència recent ja de per si feixuga per a un adult assaonat, endurit, en l’hostilitat del dia a dia. Avui un policia amb vestit de camuflatge els ha rebut a la porta, l’instant ha estat immortalitzat per la sofisticació digital d’un fotògraf d’agència. Alguna cosa ja no és com abans, Ilona mira al seu voltant, una de cada quatre cadires és buida, un de cada quatre infants no ha anat a l’escola. La nina comprèn, una perla nacrada li dibuixa un rastre de records a la rosada galta, molts no hi tornaran mai, varen ser expulsats d’aquest món per la força de la irracionalitat. Els ulls emmagatzemen noves perles de dolor que aniran caient els propers dies.

Beslan. Molts bancs buits. Moltes mirades absents. Per la Ilona avui ha estat el seu “segon” primer dia d’escola d’aquest curs, el “primer” va quedar gravat amb sang, foc i olor de terror.

J. M. Vidal-Illanes

dilluns, de setembre 13, 2004

Crònica marciana (des d'Altaïr)

Hem perdut el contacte! Una feridora sensació de fracàs s’estén subtilment per la sala de disseny futurista. Serpentejant entre els llums de les pantalles la decepció ha completat un recorregut que culmina en la mirada d’incredulitat del responsable de l’expedició. Una vegada més l’artefacte sorgit de la creació científica que intentava capbussar en la inesbrinable i escorredissa realitat marciana ha desaparegut sense rastre. Dues terceres parts dels enginys enviats amb aquesta finalitat han culminat la seva existència amb idèntica sort; ningú no s’ho explica.

Mentre, a la superfície roja del petit i misteriós planeta, Salvador va donant forma a la seva recreació tridimensional del Gran Masturbador. Acaronant amb el dit el seu afilat bigoti calcula el que li manca per culminar la seva darrera gran obra; mirant cap a l’espai sospira impacient tot esperant que des de la Terra li continuïn enviant aquesta sofisticada matèria primera sorgida de l’enginy científic i destinada a una irreverent genuflexió al servei de la creació artística.

PI

El atún y el delfín (Esopo)

La nostra amiga Susanna P. ens envia la seguent faula d'Esopo, en relació amb el debat sobre l'escrit de Vidal-Illanes (Ahmad i l'ocell).

"Viéndose un atún perseguido por un delfín, huía con gran estrépito. A punto de ser cogido, la fuerza de su salto lo arrojó, sin darse cuenta, sobre la orilla. Llevado por el mismo impulso, el delfín también terminó en el mismo sitio. Se volvió el atún y vió al delfín exhalando el último suspiro.

-No me importa morir -dijo-, porque veo morir conmigo al causante de mi muerte."

L'elocuent i polémica faula es resumeix amb la reflexió de que sovint patim manco les desgràcies pròpies si es comparteixen amb qui les causen.

dissabte, de setembre 11, 2004


Gaia, la meva gata. Un peu meu a l'esquerra i un dit tapant un bon tros
de la imatge a la dreta (el mòbil amb càmera és nou...). B.T. Posted by Hello

dijous, de setembre 09, 2004

Isaac i l'ocell

Les pulsacions anaven incrementant el ritme i la intensitat. El front es cobria amb una lleugera capa de gotes de suor, freda, immòbil. Una sensació de sequedat rasposa i subtilment dolorosa al coll, l’obligà a descordar-se uns centímetres la cremallera del granot. Sempre el mateix ritual, sempre les mateixes sensacions. Acomodat al seient encoixinat va ajustar-se els cinturons de seguretat i després d’encaixar-se el casc que l’aïllaria de la renou de l’aparell –i del món circumdant- ajustà els auriculars i l’orientació del micròfon. Amb la carpeta a la mà que contenia el full de vol amb les instruccions de ruta, va completar les comprovacions de rutina.

Des de terra li feren un senyal amb la mà dreta amb el dit polze apuntant el cel, tot estava a punt. Ara, amb la palanca de comandament fermament presa però dirigida amb suavitat, la tremolor va ser succeïda per una sacsejada lateral; l’aparell en deixar de tocar terra es va convertir en un feixuc ocell gris, fosc, sorollós, que s’enlairava verticalment i violenta. Ràpidament va ser engolit per la direcció indicada al sobre lliurat només uns minuts enrere, l’únic “full de ruta” que era escrupolosament respectat.

Dels llença míssils laterals varen sorgir dos projectils, selectius, intel·ligents, fruit de la millor tecnologia disponible –estranya forma d’aplicar la clàusula de progrés en favor de l’avenç de la humanitat-, però que no havien aconseguit alliberar-se de la càrrega inseparable que adoptava la forma de dany col·lateral. Un llampec, testimoni d’una turmenta sense pluja, va deixar pas a un lament de carn cremada.

Aquella tarda, un jove pilot d’helicòpter, amb una mirada ple d’interrogants, buscava respostes a l’aixopluc d’una Sinagoga.

J. M. Vidal-Illanes

divendres, de setembre 03, 2004

Nova revisió de la Carta de Navegació

PI es mostrava contrariat, les autoritats de la Sideral Acadèmia de Ciències Geogràphiques acabaven d’ordenar-li que tornàs al Planeta Blau (?) acompanyat d’un censor interestelar que donaria fe de la veracitat del canvi proposat. Algú havia posat en dubte que la qualificació de “manicomi” fos rigorosa, per això havien de donar la volta al Planeta en 24 hores i confirmar o rectificar la requalificació.

En fer la volta els sensors de realitats varen registrar en només unes poques hores el següent: catàstrofes humanitàries a mitja Àfrica, cotxes bomba a Israel, assassinats selectius a Palestina, execucions sumaríssimes a Irak, linxaments al Nepal, uns avions comercials abatuts a Rússia, una escola segrestada amb 1200 hostatges a Osetia del Nord, assassinats de gènere per tot arreu, negació dels drets més elementals a Guantànamo, fanatisme religiós convertit en arma mortal, repressió policial desproporcionada a Nova York... i el millor de tot, un boix cridant al Madison Square Garden que des de que ell governa el MON ÉS MÉS SEGUR QUE MAI!

El censor i PI es varen mirar un segons en silenci, no ho van dubtar ni un minut, varen decidir emprendre rumb immediat de retorn a Altaïr a la màxima potència.

Acab de consultar la Carta de Navegació Sideral i he vist que han tornat a modificar la qualificació del Planeta... Us ho podeu creure? Ara diu: “manicomi molt perillós”.

PI

(Ja es comptabilitzen més de 500 morts a l'escola segrestada, molts d'ells al·lots i fiets)

Carnaval policial


No trobau sensacional que els cotxos de policia s'en vagin de carnaval!?? Posted by Hello

dijous, de setembre 02, 2004

Ahmad i l'ocell

Feia temps que es veia venir. Un animal engabiat ansiós de llibertat, àvid de créixer, no disposava de gaires opcions. No era la primera vegada que ho intentava i ara ho havia aconseguit. El seu fràgil coll no havia pogut resistir la pressió que la tenalla dels barrots de la gàbia li exerciren, parany mortal en que sempre esdevé una sortida impossible per a la fugida. El cos recargolat jeia desarmat en terra i el plomatge, altrament d’un maragda viu, dibuixava una silueta de fredor pàl·lid.

Empresonat des de feia anys, mancat de la llibertat en que havia nascut, acorralat en un ritual sense sentit, en solitud ¿quins motius tenia per a viure ofegat en el sense-futur? Veient passar els dies amb el paisatge de fons del bosc humit on va veure la llum -record d’impossible suportar per a un ocell exòtic trasmudat, contra llur voluntat, fins l’hàbitat d’una fosca sala menjador d’un modest domicili d’un oblidat raval aixecat en el transgredit mapa de la Terra Promesa- probablement va pensar que era millor alliberar-se, revenjar-se d’aquells que el confinaven a una existència-objecte, sense vida pròpia... Ara, culminada la revenja, culminat l’alliberament, romania simplement sense vida.

Ahmad va agafar l’ocell i acaronant-lo amb comprensió el va embolicar en un petit llenç blanc. Després el va introduir a la seva feixuga bossa i travessant la mísera claror d’una finestra sense vidres, va mirar per darrera vegada el desolat paisatge que a l’altra banda del carrer dibuixaven a contrallum les runes de l’existència. Abans de tancar la porta de l’apartament va dipositar sobre la taula, decididament i delicada, la cinta de vídeo que acabava de gravar. En baixar pausadament les escales i travessar l’humil portal va girar a l’esquerra, enfilant l’avinguda –o el que havia estat una avinguda-, camí de la freqüentada parada d’autobús del centre comercial de la ciutat.

J. M. Vidal-Illanes

dimecres, de setembre 01, 2004

aquests sí que en saben...


molt bé, BRAVO NY

Posted by Hello

qüestions llengaires

Hi ha coses que sempre has pensat però mai no has sabut com expressar, greuges que has anat acumulant i que empenyen per sortir i no saps com. I de sobte, va un i amb les paraules justes amolla com si res el que tu volies dir i tant et costava, i et sents descansat:

"Hi ha cap país que hagi tirat endavant un procés de normalització lingüística amb uns canvis demogràfics tan grans com els de Balears? Hi ha cap altre país en què la llengua pròpia sigui tan poc present, per exemple, als quioscs o als mitjans de comunicació? N'hi ha cap altre en què des del govern es fomentin prejudicis sobre la llengua, que la degradin, que en rebaixin la importància...? Hi ha cap país normal en què els immigrants massivament no aprenguin la llengua territorial? O en què els ciutadans no puguin usar plenament la seva llengua en relacionar-se, per exemple, amb l'administració? N'hi ha cap en què no s'exigeixi que els funcionaris tenguin un nivell suficient de la llengua pròpia del territori i, llavors, s'hagi de recórrer a sobresous o a dies de vacances? Hi ha cap estat democràtic on una comunitat lingüística que representa més d'un 25% de la població no tengui reconeguda la seva llengua com a oficial de l'estat? Hi ha cap país en què massivament els membres que parlen la llengua pròpia la canviïn per parlar amb desconeguts o amb persones que parlen altres llengües, encara que els puguin entendre?".

Joan Melià, professor de la UIB i exdirector general de Política Lingüística

Bernat Torracoloms